El Tribunal Suprem ha rebutjat eliminar el delicte de malversació que afecta Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, i no admet tampoc  deixar sense efecte les ordres de detenció contra l'expresident i contra Toni Comín, Lluís Puig i Marta Rovira. Alhora, ha acordat elevar una qüestió d'inconstitucionalitat sobre el delicte de desobediència. 

La llei exclou la malversació de l'amnistia en cas que es doni un benefici personal de caire patrimonial. Els magistrats afirmen que els dirigents independentistes van destinar diners públics al servei de la realització del referèndum i per això no van aportar diners propis. D'aquí n'extreuen un suposat benefici personal de caràcter patrimonial. Encara és més rebuscat l'argument del Suprem que la pretensió independentista, de coronar-se, hagués afectat els interessos financers de la UE i afeblit els compromisos pressupostaris d'Espanya amb Brussel·les.

Hi ha en l'argumentari del Tribunal Suprem afirmacions que se surten del paper estricte de qui ha de jutjar, fins al punt que emeten opinions sobre el text de la llei, que consideren "poc precisa", alhora que deixen anar crítiques sobre la manera en què es va elaborar i les modificacions que va patir. Potser és una manera de recordar que ells seran els qui diran l'última paraula sobre la llei en l'àmbit estrictament judicial, deixant de banda el que pugui emetre el TC pel que fa a possibles violacions de drets fonamentals.

Potser res del que passa en el camp de la justícia espanyola hauria de sorprendre. I, tot i així, assistim astorats sempre que la màxima instància judicial espanyola torna a posicionar-se en els temes referents al procés, sempre en la mateixa línia regressiva i en contraposició a la posició de l'executiu de Pedro Sánchez. 

La manera com el poder judicial ha anat torpedinant tot intent d'apaivagar el conflicte entre Catalunya i l'Estat ha de fer pensar sobre les diferències entre pactar amb un govern, per molt que aquest pugui tenir intencions sinceres d'afavorir "retrobades", i fer-ho amb totes les instàncies d'un estat com l'espanyol. Un estat, no ho oblidem, de fons autoritari, amb un poder judicial que ara es pot veure animat pel retorn de forces reccionàries arreu, també a la UE. Definitivament, pactar amb Pero Sánchez no és fer-ho amb Espanya.  

Es va parlar d'amnistia exprés, potser amb aquella ingenuïtat que, malgrat totes les garrotades acumulades pel poble català, sempre ens acompanya i que caldria d'una vegada revisar de manera seriosa. Els negociadors de Junts van assegurar en el seu moment que l'aprovació de la llei d'amnistia tindria efectes immediats. I els ha tingut, però en sentit contrari al previst. Contra Espanya no hi ha blindatge que valgui.