Quan penso en el pacte fiscal, em venen al cap uns versos del gran Pere Quart. Resulta que està Noé a l’Arca, amb tot d’animals, i l’home mira per sobre la barana al món inundat i diu: “i mentrestant els peixos se la campen”. Poseu bascos on diu peixos i entendran la metàfora.

El “pacte fiscal federal” que defensen alhora Pere Navarro i la senyora Chacón ens torna a situar en l’Arca de la LOFCA. És el mateix acord vigent, una mica aprofundit. L’Estat cedeix més percentatge dels impostos. N’hi que diuen que l’accent està en la bilateralitat (un acord per Catalunya només), però aquesta paraula la va ratllar amb llapis vermell el Constitucional. Es pot negociar de tu a tu, però l’acord l’ha de reblar tothom.

Altres diuen que el que val la pena és l’Agència Tributària compartida, bicèfala, que consta en l’Estatut i que, ves per on, jo creia que mal que bé ja funcionava. Ho dic sense ironia, però em val per significar que no canviarà res: serà com el govern de l’aeroport, que hi ha de manar la Generalitat però acaba que no. Si la recaptació es fa a quatre mans, l’Estat es queda la facultat de repartir els diners, i els diners; vull dir que primer van a Madrid i després torna el que torna, que ni és tot, ni és tot el que correspon per llei.

Cal que CiU, i el tridentí suport parlamentari, no afluixi amb la clau de la caixa. Ni candau ni metàfores en vinagre: a campar-la com els peixos. Sí que podem pactar amb el PSC limitar la solidaritat en quantia i en durada. Per això no quedarà.

Mentre tot això passa, dissabte es fundarà, al Palau Sant Jordi –vol dir a l’engròs- l’Assemblea Nacional Catalana que, per entendre’ns, és el moviment de base que ha d’empènyer la classe política cap a la sobirania, passant o no pel pacte fiscal, segons li vagui al senyor Rajoy. Estem parlant de moltíssima gent. Estem parlant d’un moviment tan viu que posa els pèls de punta. Estem parlant d’aquells que han esperat anys i anys sense abaratir el somni. I molts que acaben d’arribar. Hi sou convidats.