"No deixarem cap soldat tirat. No farem una amnistia per a VIPs". Són frases que va escriure Jordi Turull, secretari general de Junts, en un missatge enviat a finals de la setmana passada a la direcció del partit per fixar les coordenades de la negociació amb el PSOE. La reflexió de Turull, feta en paral·lel a la materialització de l'acord d'ERC amb els socialistes per a la investidura de Pedro Sánchez, incorporava un dard implícit als republicans pel perímetre de l'amnistia. Mentre la formació d'Oriol Junqueras aprofitava el silenci a Brussel·les per exhibir un pacte que incloïa causes com les de Tsunami Democràtic i els Comitès de Defensa de la República (CDR) -per transmetre volgudament que no deixava al marge el sobiranisme civil de base-, Junts insistia que hi havia situacions a la frontera de l'amnistia que requerien collar la negociació, converses encara demorades. 

L'elasticitat de la fase final del diàleg entre Junts i el PSOE ha fet emergir a primera línia noms propis situats a l'òrbita dels protagonistes del procés, que ara ocupen el nucli de la discussió de la llei d'amnistia. Noms com els de Josep Lluís Alay, cap de l'oficina de Puigdemont, investigat pel viatge com a observador del referèndum de Nova Caledònia el 2018; Gonzalo Boye, advocat de l'expresident, a qui l'Audiència Nacional vol jutjar per blanqueig de diners procedents del narcotràfic en una causa en què també hi ha implicat el narco gallec Sito Miñanco; i l'exconseller Miquel Buch i el sergent Lluís Escolà, condemnats per malversació i prevaricació per haver gestionat l'escorta de Puigdemont a l'exili. 

En tots els casos descrits s'ha conjugat l'argument del lawfare -la persecució de l'Estat contra l'independentisme- per falcar-ne la presència en l'amnistia. El mateix relat que havia utilitzat Laura Borràs i Junts per descriure la causa que va deixar en fora de joc la presidenta de la formació, amb participació residual en les negociacions de la investidura. ERC sosté que les seves maniobres en el diàleg amb el PSOE ja deixen cobertes -en l'articulat de la llei- situacions com les de Buch i Escolà, al mateix temps que manté que hi ha línies difuses que convindria no trepitjar, les que mesclen lawfare i corrupció.

La competició partidista, però, accentua els relats. El de Junts, que ha instal·lat que la seva prioritat no és atendre "solucions personals", com havia expressat repetidament Puigdemont quan els republicans van negociar els indults, per molt que, en l'agonia de la negociació, s'hagin multiplicat els titulars farcits de dirigents implicats en investigacions de la perifèria del procés. Al seu torn, ERC ha pretès reivindicar la seva porció de l'amnistia mentre observa que Junts prova de falcar el missatge, amb la gestió dels temps de l'acord, que el pacte principal és el que ha de rubricar Puigdemont.

L'amnistia és un pas necessari per obrir una negociació regenerada del conflicte territorial. Potser el més discutible de la discussió feta amb extrema discreció és que els qui han capitanejat el procés i ara la redacció de la llei figuren també entre els beneficiats de la desjudicialització i dicten també la llista d'amnistiats. Es podrà convenir que la preeminència que la Moncloa va concedir al poder judicial arran dels fets del 2017 és un exercici d'inhibició que té carències democràtiques i que els últims moviments de l'Audiència Nacional evidencien noves mostres d'ingerència que justifiquen tots els moviments possibles dels arquitectes del procés. Però la transcendència de la llei negociada convida a fer asseveracions crítiques. Com la que diu que, per àmplia que sigui l'amnistia, és un pacte de VIPs que els partits no s'haurien de retreure més del compte. Més aviat haurien de celebrar-lo fent inventari dels errors comesos.