És probable que Pedro Sánchez tingui raó quan diu que cap estat europeu estava preparat per afrontar una crisi sanitària com la del coronavirus. Pandèmies com aquesta arriben un cop cada segle, i han enxampat Espanya en un context complicat: gradual desacceleració econòmica després d'anys de recuperació -aigualida perquè no ha arribat als estrats que més van patir amb la crisi de la dècada anterior-, un model sanitari afectat per les retallades de governs tant espanyols com autonòmics -també a Catalunya-, un executiu de coalició novell i amb poc rodatge, i un ambient de crispació general al Congrés que fa difícils els grans consensos. Les pròrrogues de l'estat d'alarma seguiran aprovant-se perquè l'argument de la responsabilitat és poderós, però Sánchez haurà de suar cada vegada més. El desgast es farà evident.

El líder del PSOE és aficionat als anuncis efectistes. No és casualitat que, des de dissabte, parli de reeditar els Pactes de la Moncloa. Són una fita de la Transició i ja se sap que, a l'Estat, quan es tenen dubtes o s'està en crisi, es busquen receptes que van tenir més o menys èxit fa quaranta anys. La sacralització d'aquella etapa, germen de les crisis que han afectat l'estructura de l'Estat en els últims anys -ja sigui pel procés català o bé pel descrèdit d'una monarquia que sort en té de la pandèmia per no haver de retre comptes pels últims escàndols-, comporta que ja es parli pràcticament més de la sortida política que del terratrèmol del coronavirus, que causa centenars de morts al dia.

És obvi que el govern espanyol té el deure de fer sortir l'Estat del sot quan passi tot això. Però les epidèmies, lluny de l'aroma de la Transició, s'han de combatre amb receptes científiques que evitin els rebrots, més enllà de reunions convocades per Sánchez amb presència de tots els partits i els governs autonòmics. Sánchez oblida sovint que les fotografies, per elles mateixes, no tenen cap valor: hi ha d'haver un substrat al darrere. I quin substrat hi pot haver darrere d'uns nous Pactes de la Moncloa si ni tan sols es pot posar en marxa un desconfinament gradual sense risc per a la ciutadania? Amb més de 600 morts al dia, és prudent reactivar-ho tot?

Com a president, Sánchez pot pensar -legítimament- com reforçar la seva figura enmig d'un episodi i que apareixerà als llibres d'història. Però hauria de tenir en compte que aquesta és una crisi que s'allargarà en tres eixos: el sanitari -les UCI seguiran saturades durant setmanes, les víctimes se seguiran comptant per centenars durant la primavera-, l'econòmic -Europa segueix exhibint la inoperància marca de la casa per resoldre problemes concrets- i el social, segurament el més rellevant. Les esquerdes de l'última crisi encara són palpables, i el coronavirus amenaça amb perpetuar-les. Sense oblidar, a banda, una classe mitjana que, desposseïda d'ingressos, malda per mantenir els llocs de feina o les petites empreses que han anat bastint amb els anys.

L'ordre natural de resolució del problema, però, no es pot alterar. De què serviran uns Pactes de la Moncloa si en els propers mesos hi ha un rebrot? De què haurà servit el confinament si dilluns -a l'Estat- i dimarts -a Catalunya- torna a haver-hi aglomeracions al transport públic? Ningú ha observat que a Itàlia, on la crisi sanitària ha estat sagnant, o bé a França les mesures continuen sent restrictives? Abans que pensar en receptes polítiques del passat, potser caldria fer cas als experts per elaborar un desconfinament sense perills. Encara que sigui llaminer ressuscitar l'esperit d'una Transició que, només cal mirar cap al Congrés, està massa gastada per ressuscitar.