Després de les eleccions arriba l'hora dels pactes municipals. A no ser que es tingui majoria absoluta. Francament, no entenc tota la història (que a vegades ha esdevingut histèria) de la llista més votada. Segons les regles del joc (les lleis vigents) serà escollit alcalde (o alcaldessa) i podrà formar govern qui sigui capaç de conformar una majoria absoluta (en primera votació). Tant si encapçalava la llista més votada com si anava al davant d'una altra. Punt i final.

Tanmateix, és curiós i summament contradictori que, els que en altres casos volen que es compleixin les lleis per sobre de qualsevol altra consideració, siguin en aquest cas justament els que voldrien que no es fes cap cas de la legalitat vigent. I que, quan els hi convingués, se seguis el principi de fer alcalde (o alcaldessa) el primer de la llista més votada. Segurament, les llistes més votades que no aconsegueixen formar govern haurien de preguntar-se: perquè? Ja què sempre hi ha un perquè. I a continuació haurien de fer autocrítica i actuar en conseqüència, tot fugint de les teories de la conspiració.

La llei electoral espanyola, que és la que és fa servir també als municipis, és una de les més proporcionals, en termes relatius, que existeixen. És millorable, segur, però cal establir a partir de quins principis. Des del meu punt de vista, els principis que haurien de regir aquesta millora haurien de basar-se en la radicalitat democràtica i en la regeneració democràtica de les que tant tothom s'omple ara la boca. I això vol dir més participació real de la ciutadania, més control als que tenen el poder i, per tant, més respecte i més capacitat d'intervenció per a les minories. La seva concreció requeriria la participació dels experts en el tema i hauria de ser objecte d'un altre article.

Des d'aquest punt de vista, no em sembla una bona alternativa, almenys en el cas dels ajuntaments, tot el que sigui anar cap a sistemes electorals de caràcter majoritari i que premiïn als més votats. Tampoc el de donar als alcaldes (o alcaldesses) un caràcter més presidencialista. Es diu que amb aquests sistemes es millora la governabilitat dels municipis i es guanya en eficàcia i eficiència. Ningú ho ha demostrat fefaentment. Als països més avançats d'Europa -escandinaus, Països Baixos, Suïssa, la mateixa Alemanya- la cultura de la coalició és (i ha estat) molt present, a tots els nivells de govern i també a l'àmbit municipal. I això no els ha impedit pas tenir una gran estabilitat política i ser exemples de eficàcia i eficiència en el govern de les coses públiques.

Contràriament, els sistemes majoritaris a doble volta, com el de França, em semblen una forma clara de limitar la radicalitat democràtica i d'impedir avançar cap a una verdadera regeneració democràtica. I pitjor encara em sembla el sistema italià en el que el caràcter majoritari del sistema electoral va acompanyat d'un premi en regidors per a la força política majoritària i d'una organització municipal tremendament presidencialista i tecnocràtica. I parlo d'aquests dos casos perquè molta gent els posa com a exemple de cap a on haurien d'anar els sistemes electorals pels municipis del nostre país. Jo no ho crec pas.

Haver de negociar i pactar les coses em sembla un bon exercici democràtic continuat que ajuda a entendre les bondats de la radicalitat democràtica. Que facilita una real participació ciutadana sense manipulacions. Que permet valorar positivament les avantatges del control als que tenen el poder. Que ajuda a tenir respecte al que pensen les minories i a deixar-les participar i intervenir en la presa de decisions i en la implementació de les actuacions. I, en conseqüència, tot plegat ha de permetre avançar en la necessària regeneració democràtica de fons que es requereix al país. Perquè només hi haurà una verdadera regeneració democràtica a partir d'una radicalitat democràtica real. I el millor lloc on això pot començar és als ajuntaments.