El miratge ha durat el que ha trigat a arribar una convocatòria electoral. Davant de les eleccions europees no hi haurà llista unitària. Tampoc hi haurà punt comú al programa electoral. Així, els ciutadans de Catalunya ens veiem obligats a renunciar a coses tant importants com la visibilitat a Europa d’un moviment majoritari, transversal, inequívoc que representi el nostre poble.
    
I hem de renunciar-hi perquè els partits han triat l’estratègia del propi guany electoral. La unitat que ens cal no és la del senyor Junqueras amb el senyor Maragall. Aquesta unitat serveix al partit però no al país. És una llàstima, perquè no hi haurà país sense partits i això ho dic als ciutadans que volen crear processos constituents sense partits; però tampoc hi haurà partits sense país. M’explico. O els partits deixen d’actuar com al segle passat o estan condemnats a desapareixer, si més no en el format que avui coneixem. S’ha acabat el temps de l’ ambiguïtat nacional.

L'única cosa sensata que els hi he sentit dir als dirigents del PSC és que estan contents que marxin aquells que volen la independència perquè així no hi haurà dubtes; qui vota PSC votarà la voluntat de ser una Catalunya espanyola i així ja no serà Catalunya sinó una altra cosa. Doncs això han de fer la resta de partits si volen sobreviure. Encara que vulguin fer creure que el que està passant és obra d'un president temerari, ells saben que no és així; saben que és obra d’ una majoria social, –encara no sabem en quina magnitud-, i de classe mitjana que està arrossegant per dalt i per baix una piràmide cada cop més plana.
 
No hi haurà país sense partits i no hi haurà partits sense país. Si UDC treballa per una Catalunya espanyola, CDC no pot ser el seu soci. Si ERC vol la independencia, l’haurà de prioritzar sempre, no només en el període entre eleccions. Si ICV vol mantenir els drets socials haurà d’explicar com fer-ho, amb hisenda sobirana o captiva; Si sabem sense fissures que PP i C’s volen que Catalunya sigui una regió espanyola, perquè no sabem què volen la resta de partits?
 
I altra vegada hem perdut una oportunitat. Però aquest cop ja no hi ha marxa enrere. Amb referèndum o sense, hi hauran les últimes eleccions al parlament autonòmic. Si som capaços de votar a aquells partits que de manera inequívoca duguin al seu programa la independència de Catalunya en la propera legislatura, assolirem la llibertat i aleshores se’ns haurà girat feina. Tenim moltes ganes de fer-la.