Una de les afirmacions tòpiques que fa més temps que arrosseguem és aquella que assegura que som “un país petit”. Ho ha dit i ho continua dient gent respectable i important, amb prou ascendència sobre la societat catalana com perquè aquesta, a força de sentir-ho tants i tants cops, s’ho acabi creient. És un lloc comú, doncs, anar-ho predicant a tort i a dret, com si res, amb tota normalitat. En realitat, però, sovint s’ha tractat d’una argúcia hàbil per a fugir d’estudi i arrecerar-hi, rere la muralla del país petit, com a pretext nacional curull de resignació, la manca de valentia, d’ambició o d’horitzons. Però la mida d’un país no té res a veure amb la seva dimensió geogràfica o el seu pes demogràfic.
Però, nosaltres, país petit, de què, moreno? Només cal mirar el món i entrar a la plana web de l’ONU per veure el pa que s´hi dóna. Prenent com a referent tan sols l’actual Principat de Catalunya, si aquest territori fos un estat independent membre de les Nacions Unides, de cap de les maneres no formaríem part de la categoria dels microestats, com Andorra, Grenada, Mònaco, Sao Tomé i Príncipe, Seychelles, Tonga o Tuvalu. Però tampoc no seríem classificats entre els països petits, sinó que pertanyeríem al grup dels estats mitjans. Naturalment, lluny dels macroestats com la Xina, la federació Russa, els Estats Units (tant els mexicans com els d’Amèrica del Nord), el Brasil, l’Índia, el Japó, Alemanya o Indonèsia.
Resulta que, sumats els microestats, els estats petits i els mitjans, Catalunya és més gran que una vuitantena d’estats amb seient propi i bandera sobirana a l’ONU. No som més petits, doncs, que Albània, Armènia, Bahames, Bahrein, Barbados, Belize, Bòsnia, Botswana, Brunei, Cap Verd, República Centreafricana, Comores, República del Congo, Costa Rica, Croàcia, Dinamarca, Djibouti, Emirats Àrabs Units, Eritrea, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Fidji, Finlàndia, Gabon, Gàmbia, Geòrgia, Guaiana, Guinea Bissau, Guinea Equatorial, Hondures, Irlanda, Islàndia, Israel, Jamaica, Jordània, Kirguizistan, Kuwait, Laos, Lesotho, Letònia, Líban, Libèria, Líbia, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Maldives, Malta, Maurici, Mauritània, Moldàvia, Montenegro, Namíbia, Nicaragua, Noruega, Nova Zelanda, Oman, Panamà, papua Nova Guinea, Paraguai, Qatar, el Salvador, Salomon, Sierra Leone, Singapur, Surinam, Swazilàndia, Tadjikistan, Timor, Togo, Trinitat i Tobago, Turkmenistan o l’Uruguai. Per quins set sous, idò, hi ha qui continua encara amb la cantarella del “país petit”?
Aquesta posició de país mitjà, no pas de país gran, però tampoc de país petit, també és la que ocupem en el context de la Unió Europea dels 27 estats. Tot es dispara una mica més, tanmateix, si en comptes de prendre només el Principat com a referent, hi prenem el conjunt dels Països Catalans. En aquest cas, el salt endavant fóra encara més evident i ens allunyaria d’aquest grup d’estats realment petits, amb una població clarament menor a la nostra, i ens col·locaria en un nivell superior a causa del pes de la nostra demografia nacional. Convé, sempre, tenir aquestes dades a la mà i a la boca, per sortir al pas d’aquells que, per ignorància, bona fe o mala intenció, van encara amb el discurs del “país petit”.
De “país petit”, per tant, nosaltres, res de res. I si no té sentit parlar de la nostra inexistent petitesa, en funció del territori o de la població, la nostra migradesa s’haurà de buscar en altres llocs. La insistència obsessiva a fer-nos creure que som un país petit acaba justificant que tinguem una estructura mental de país raquític, amb una classe dirigent petita i una ambició col·lectiva, fins aquest 11 de setembre, també petita. El discurs de la petitesa, des d’apel·lacions a la responsabilitat i al sentit d’estat (de quin estat, per cert?) ha impedit que penséssim a obrir camins i imaginar horitzons, tot frenant els impulsos lògics de tot poble que vulgui prosperar i amb les aspiracions legítimes de qualsevol altre país del món.
No és, doncs, una qüestió de mida, sinó de voluntat. La mida no importa, sinó l’habilitat que té un poble o un estat en la utilització dels seus propis atributs. Grans països han tingut històries petites, mentre que països considerats petits han donat a la humanitat grans històries de dignitat, llibertat, civilització, cultura i solidaritat. No tinc cap dubte que el nostre és un d’aquests pobles, avui ja feliçment en marxa, amb la voluntat d’alliberar-se de tota mena d’obstacles mentals per ocupar el seu lloc en el mapa dels pobles lliures, no pas amb més espai del que li correspon, però tampoc amb menys. Simplement, el que ens toca.