En aquesta arquitectura feble que com humans ens ha semblat que començàvem a bastir, en alguns moments, cap a formes no violentes de dirimir els vells i nous conflictes; no s’hauria d’acceptar cap proposta que no incorporés la posada a disposició del TPI i l’acompliment de les resolucions de l’ONU.
Malgrat tots els intents, inclòs l’assassinat de periodistes, de no mostrar la mort i destrucció causades a Gaza, hi ha una extenuació i indignació incommensurable en la capacitat d’engolir més mort d’un poble arraconat en una franja convertida en parany on deliberadament es mata de fam a les criatures. De totes les infàmies, la de disparar contra les anomenades cues de la fam era, probablement la culminació del mal.
En pocs dies s’ha produït la confluència de fets. Per un costat el gest simbòlic de naus lleugeres (flotilla) que pretenia mostrar, encara més, les vergonyes del govern de Netanyahu, el debat d’un món adolorit a l’assemblea general de l’ONU i una proposta molt discutible que podria aturar la mort en la franja que se’ns clava a les consciències.
El gest simbòlic ha actuat com a detonant de grans manifestacions a diverses ciutats d’Europa per a tots els que necessitàvem mostrar el rebuig a tant turment i no cridar sols davant el televisor, ens calia fer-ho junt amb altres, molts d’altres.
Però el conflicte en “Terra Santa” mai ha sigut simple ni fàcil. Si bé l’oposició més eficaç a Netanyahu són els mateixos ciutadans israelians que volen un altre govern que aturi el suïcidi moral dels jueus que habiten a Israel, el perill més gran per a la pau, és la radicalització (si encara és possible més radicalitat) dels ultraortodoxos que han governat en coalició aquests anys.
Pel que fa als palestins, es mereixen un govern escollit democràticament que no els porti a la immolació, però el grup que més ha crescut (i que disposa del suport de l'Iran) és la Gihad Islàmica Palestina. Res és simple i senzill. La terrible situació a Gaza s’ha infiltrat en la política interior dels estats democràtics europeus. A Espanya, Itàlia, França i d’una manera molt singular al Regne Unit. El contorsionisme del PP per negar el genocidi de Gaza es mereix una detinguda anàlisi.
No hi ha debats ni manifestacions a la Xina o a Rússia, ja que no estan permesos. Encara que hi ha formacions polítiques que es deixen seduir per les autarquies i es manifesten prorussos, com el guanyador aquest cap de setmana de les eleccions a la República Txeca, i voldrien acabar amb aquest intent de construir una Europa on la llibertat i els drets poden discutir-se a més a més de practicar-se.
Cal ser optimistes, perquè no ser-ho és declarar-nos vençuts, i els que sortim al carrer reclamem la pau, sense mentides i sense oblidar les atrocitats d’aquests dos anys, no ens declarem vençuts. Cal aturar els genocidis. Cal que el tsunami d’ira que ahir va recórrer els carrers clami també pels genocidis del Sudan on ha mort més de 400.000 persones, 12 milions han hagut de desplaçar-se de les seves terres i més de 25 milions passen fam i van morint de fam cada dia com un conta-gotes macabre.
Cal cridar, també contra el genocidi del rohingya on la recent Assemblea General de l’ONU va reiterar al món que havia de posar més pressió al règim militar de Myanmar (Birmània). I, posats a cridar, fem-ho perquè s’obligui Rússia a renunciar al seu deliri de conquesta per les armes d’altres països on moren diàriament éssers humans que volen que el món els ajudi.
Els dictadors i els líders de la ultradreta no només propaguen falsedats i són insensibles al dolor humà si els humans no són “dels seus”, també tergiversen la percepció pública i erosionen el debat democràtic convertint-lo en proves d’adhesió inqüestionable a determinades afirmacions que es desvien d’aquella arquitectura feble que intentàvem bastir per un món que resolgués els problemes sense guerres.