A Barcelona no es troben paletes. Des de fa tres anys l’Ajuntament de la capital intenta localitzar professionals del ciment per col·locar la llamborda al president Lluís Companys. No n’hi ha. S’han esfumat, evaporat. Xiquets, no hi ha gent per posar la stolperstein. És una pedra. Un bocí mineral de 10 per 10 centímetres. Se situa a terra. Ocupant el forat de la memòria individual de les víctimes del nazisme. Un mapa, un cartografia de traus de memòria col·lectiva. Hi ha 75 mil llambordes ben ficades a tot el món. A més de 1.800 ciutats. A una vintena de països. Un país sencer de persones al terra. Com tombes que has de xafar per nassos. Soc aquí, ens diuen, mirant-nos, mirant el cel etern des de la terra. A Catalunya ja hi ha stolpersteine a 29 municipis. Però a Barcelona, no. Ni una. I n’hi podria haver moltes. Moltes. Ja ho hem dit: no hi ha paletes per fer la feina. Baixem de la bastida.
Fa tres anys que Desconstruccions Colau Comuns Corporation no se’n surt amb aquesta obra. No és res personal de bola de demolició, ni ideològic de martell elèctric, ni cap doctrina de pic i pala, ni dogmes de formigó armat, senzillament, que falta gent qualificada per tirar endavant la construcció. Parlem de posar una pedra eh! Una eh! Parlem que s’hauria de ficar al darrer lloc on va viure, lliurement, l’individu en qüestió. En aquest cas Lluís Companys, President de la Generalitat que, des de les Cases dels Canonges, tocant Palau de la Generalitat, va marxar cap a l’exili el 1939. La dificultat de la construcció rau a posar-la allà. O a Plaça Sant Jaume. És un terreny pantanós. Fa de mal situar. Aplanar. Anivellar. És un angle mort.
Companys només és un perseguit i deportat pel nazisme de la França ocupada a l’Espanya franquista. Companys tan sols és l’únic President democràtic assassinat a l’Europa occidental. Abans, un home humiliat, desautoritzat, escarnit, abandonat, traït, substituït pel Govern deslleial de la Pseudo República Espanyola, això sí, sempre Esquerranosa, Federal, Fraternal, Letal. Podríem seguir i seguir per adonar-nos al planell d’aquesta colossal, dificultosa i maleïda obra. Una construcció ni començada al segle XX ni al XX. Una pedra així no la sap col·locar tothom. Calen paletes.
Es fa saber. Es comunica. Es fa una crida als professionals de la paleta i el morter de tot Catalunya i totes les galàxies. Veniu! Agafeu maceta i escarpa i col·loqueu la punyetera pedra. Sota les llambordes, la memòria. Sota les llambordes, la veritat. Sota les llambordes, Catalunya. I els que no poden posar ni una pedra el que haurien de fer és anar a fer obres, rases, forats.... Pic i pala, pic i pala, a treballar, a suar...
Com els deportats de tots els colors: rojos, blancs, verds, blaus, grisos... Perquè a Barcelona, la memòria de Companys és una pedra a la sabata dogmàtica. Com la d’Heribert Barrera. Com tantes. Com tantes, tantes, tantes... La pedra que molesta. La pedra que emprenya. La pedra que no hi hauria de ser. La pedra de la memòria d’aquesta Barcelona i Catalunya iceberg: enfonsada, congelada, tot i ser real.
La pedra que s’estavella contra la finestra d’una memòria de ciutat i país que no és col·lectiva: és una memòria que té les mides minúscules de carnet ideològic. Com el cub rubik, el color d’un sol quadret condiciona la memòria virolada de tot el cub. Memòries que no es veuen. Que no hi són. Ni a dalt ni a baix. Monocromatisme sistèmic i daltonisme ideològic. Però ara és l’hora, paletes del món! Uniu-vos! Ajudeu al vostre Ajuntament! Maceta i escarpa!
Paletes! Poseu la llamborda de Companys!
«Fa tres anys que Desconstruccions Colau Comuns Corporation no se’n surt amb aquesta obra»
Ara a portada
06 d’octubre de 2020