Hi ha imatges d’una gran potència expressiva. Imatges que valen més que tres mil quatre-cents cinquanta-sis caràcters (amb espais). Vet-ne aquí una de recent: 5 de setembre, inauguració del curs judicial espanyol 2017-2018. El rei Felip VI, de rostre inescrutable i solemne, escolta el fiscal general de l’Estat (José Manuel Maza) i el president del Tribunal Suprem (Carlos Lesmes). L’escenari és la sala de plens: escuts, banderes, acabats daurats. Ja a la sala de govern, per oficiar la fotografia, cau una dada reveladora: no hi ha representació femenina (malgrat que les dones són quasi el 53% dels jutges). Poder judicial, punt.

Paraula de Lesmes: “Quan l'article segon (de la Constitució espanyola) fixa el fonament constitucional en la indissoluble unitat de la nació espanyola, no ho fa com un frontispici programàtic, sinó com a base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l'Estat." Paraula de Maza: “Davant de la desraó dels que se situen al marge de la llei, de l'estat de dret i de la democràcia, no hi ha lloc per a vacil·lacions. En aquest sentit, garantim una actuació (...) tan ferma i enèrgica com exigeixi la preservació de les institucions de l'estat de dret (...), pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols." Pensen en la seva Catalunya, en nosaltres.

8 de setembre: la Guàrdia Civil escorcolla durant més de dues hores una empresa de Constantí. Objectiu: confiscar paperetes de vot. I el mateix dia es fa pública la querella presentada per la Fiscalia al TSJC contra el Govern que ha convocat el referèndum de l’1-O. Ja no són amenaces. Tot l’aparell judicial està activat per frenar la democràcia. Escoltar la voluntat de la ciutadania catalana? No, això no. Ells són més de sacralitzar la indissolubilitat de la nació espanyola.  

Parlem-ne, d’això de la indissolubilitat d’Espanya. Primer, però, us recomano un llibre: El principio monárquico (Miguel Herrero de Miñón). Va, i pel mateix preu us en recomano un altre: Historia del poder político en España (José Luis Villacañas). Allà s’hi descriu una tesi de grans repercussions pel que fa a l’arquitectura jurídica en qüestió. Comprovareu que la unitat de l’Estat està molt emparentada amb el principi monàrquic.

Què és aquest principi monàrquic? Originat en el dret públic alemany imperial, afirma que el rei és l’Estat (en el sentit que el monarca és l’òrgan de la sobirania de l’Estat!). La sorpresa és que les lleis fonamentals del franquisme van adoptar aquest principi, en primer lloc, per a la successió del dictador i, en segon, per deixar-ho tot lligat, ben lligat, molt ben lligat. El rei representa i personifica la unitat indivisible de l’Estat. La Transició espanyola no és una ruptura, entre altres coses, perquè va deixar intacte aquest principi d’arrels fosquíssimes. Santiago y cierra, España.

Tot això són mites. Els mites parlen un llenguatge xifrat, amb enigmes, endevinalles i sortilegis. Com el mite de Pandora, aquella pobra que va obrir una caixa i va fer sortir tots els mals pel món. Però ja és hora de posar els mites de cap per avall (d’invertir-los dialècticament, esclar). El mite serveix perquè les Pandores del futur no gosin obrir més caixes. A diferència de la versió antiga, on l’esperança al fons de la caixa és l’últim que es perd, l’infernal present ens diu sempre el mateix: “abandona tota esperança”. I és que les caixes de l’Estat no es poden obrir... O potser sí?

Ens veiem l’u d’octubre.