El president. Penso, personalment, que no és tan important que el president Artur Mas vagi o no a la manifestació de la tarda de l’11 de Setembre, sinó que el que és transcendent és que escolti el crit unànime que se sentirà a Barcelona -que no serà cap altre que el d’independència- i que ell i el seu Govern actuï amb conseqüència. Penso que és important, això sí, que la cúpula de CDC sigui ben present a la crida i que en el programa electoral de les properes eleccions el partit majoritari del Parlament incorpori la independència com a eix de les seves actuacions.

La incoherència. Si a més escoltem certs membres del govern català d’UDC la situació ja arriba al grotesc. Sentir dir de representants d’un partit nacionalista, que per tant haurien de treballar per les màximes aspiracions nacionals de Catalunya, que no poden anar a una manifestació perquè es cridarà independència, és molt més que una broma de mal gust, a banda d’una incoherència gegantina.

El rescat. Catalunya viu un moment històric que ni pot ni ha de deixar passar per aconseguir l’alliberament nacional que reclama la majoria de la població. Però hi ha indicis que inquieten de veritat. La petició de crèdit financer a l’Estat espanyol, altrament dit rescat autonòmic, és un pas enrere. No ens enganyem, a ulls de la premsa internacional, aquest gest és interpretat com un acte de generositat del germà gran espanyol al germà petit autonòmic, com una mostra més de dependència. I així és difícil de fer entendre la situació nacional de casa nostra.

El canibalisme independentista. A les incerteses dels partits que federen CiU, la xarxa bull amb les consignes dels representants de partits independentistes que ataquen sense contemplacions els representants d’altres partits independentistes, demostrant que algunes sigles, per petites que siguin, prevalen davant la idea d’unitat. Ben trist. Independentistes que des de l’smartphone piulen comentaris agres contra qui haurien de ser els seus companys d’aventura alliberadora. I ja sense parlar dels que, des del sofà de casa, diuen que els polítics tot ho fan malament, que si la política és cosa d’una colla d’aprofitats i aquestes baixeses morals. Els que viuen per criticar els convidaria a formar part d’algun partit polític –n’hi ha desenes i de tots els colors i formes- perquè des de dins articulin allò que pensen.

El debat que no toca. I per acabar amb el panorama polític dels darrers dies, davant la crida unitària efectuada per Oriol Junqueras, president d’ERC, perquè tots els partits catalanistes facin pinya, surten els d’Iniciativa per repicar la cantarella obsoleta del vector esquerres-dretes. No entenc com els costa tant entendre que sense poder polític de veritat, és a dir, poder d’estat, ens podem passar vides eternes discutint models socials que no tindran aplicació perquè, senzillament, sense eines i sense recursos, els debats només quedaran morts en els diaris oficials del Parlament.

Optimisme. Amb tot, estic convençut que la propera Diada Nacional de Catalunya serà un punt d’inflexió per marcar un camí que desitgem que no agafi els viratges equivocats que ens portin a perpetuar la situació actual, és a dir, el no-res.

PD: No he parlat del PSC ni del PP perquè l’article va de política catalana.