S’atribueix a Heràclit el concepte Panta rei, és a dir que tot flueix, que tot es mou, que tot canvia, allò que, seguint Plató, no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Tot flueix, per bé que el major dels Mossos Josep Lluís Trapero li va dir a Mònica Terribas que la informació no flueix. La informació entre cossos i intel·ligències policials no ha fluït malgrat les reunions del CITCO i les alarmes, i advertiments. Que vaja que això no canvia. Diuen que no hi havia prou coordinació ni fluïdesa entre policia i Guàrdia Civil i l’11-M lamentablement es va notar, i no n’hi ha hagut ara el 17-A.

És trist i lamentable, perquè de ben segur si revisem els protocols de funcionament d’aquests organismes, trobarem que les policies ja tenen un mecanisme que els marca l’obligació de tenir-se al cas de tot allò que pugui aixecar sospites sobre la nostra seguretat des de l’amenaça terrorista.

Tota aquesta mort de Barcelona i Cambrils ha aixecat un seguit de debats que tenen a veure ja no només amb la informació entre policies, sinó la que afecta el periodisme. Un periodisme en temps de crisis, en obres, en reconstrucció, afectat per les noves tecnologies, i immers en l’era de la postveritat. Ja no ens cal parlar de Trump, ni del Brexit, a tots els anys d’operació Catalunya i de funcionament de les clavegueres de l’Estat, que han utilitzat els mitjans com espantalls, ara hi podem sumar el que ha passat amb aquests atemptats jihadistes.

Totes les policies van menystenir l’advertiment de la CIA que segons va dir El Periódico el 17 d’agost havia alertat els Mossos sobre el risc de la Rambla. Un atemptat de fet, que va ser un pla alternatiu dels terroristes després que els esclatés el material explosiu de les bombes que preparaven a Alcanar. Però vaja un advertiment desestimat però que ha servit ara en aquesta estira-i-arronsa per espatllar l’exitosa resolució del cas per part dels Mossos.

El cas és que en aquests temps de Gran Germà, en que la nostra petjada digital és constant, on deixem rastre arreu, on hi ha càmeres que ens graven, sembla que algú com l’imam de Ripoll, empresonat per delictes de drogues, detingut a Vilanova en el cas Chacal, amb ordre d’expulsió revocada per un jutge, va poder viure sense seguiment policial. Va aixecar més sospites a Vilvoorde, a Flandes, que no pas a Catalunya.

Però després de l’atemptat sembla tot molt fàcil. L’imam va poder preparar amb la cèl·lula de Ripoll aquest crim, i no acabarem de saber de l’interès dels Tedax de la Guàrdia Civil en ser a Alcanar, explicat més des de diaris de Madrid, que per la pròpia “benemèrita”. No sabem si som davant d’un possible confident, que no ho explicava tot a la intel·ligència per la qual treballava, ni fins a quin punt acabarem fent un bunyol entre mentida, fets a mitges, confidències d’exconsellers, del CNI o de monclovites.

Fets veraços, informacions rigoroses, i calma a l’hora d’informar això necessita el periodisme per reconquerir l’espai que li pertoca. Diligència, coordinació i confiança necessita la feina policial.

Però sembla que en aquest Panta rei, ens hem trobat amb una Guàrdia Civil i policia espanyola absents a l’hora d’explicar-se, i això sí moltes ganes de voler espatllar la feina dels Mossos que es troben amb l’agraïment i els cotxes plens de flors, d’una ciutadania que sí que ha sabut valorar la seva feina.

Tot flueix, però no sé si tot s’acabarà posant a lloc.