Les imatges de la benedicció de Pasqua han fet encara més sorprenent la notícia de la mort del papa Francesc, que passarà a la història per ser el primer papa llatinoamericà, jesuïta i el primer que agafa el nom del pobrissó d’Assís per al pontificat. De somriure franc i sense voler dissimular l’expressió de desconcert si l’ocasió ho comportava, el seu no haurà estat un pontificat llarg. En el temps i en els fets.
L’elecció del cardenal Bergoglio l’any 2013, potser una figura poc coneguda, però reconeguda, el món la llegia com una voluntat del col·legi cardenalici cap a una església més progressista. Però sense estridències. No n’hi ha hagut cap. Ni en moral: si bé és cert que el matrimoni és un contracte civil, i ha permès de combregar els divorciats, no ha permès el casament religiós entre homosexuals; queda pendent el celibat dels capellans, l’evangelització directa de la dona i no ha fet cap canvi en el catecisme.
Ha estat, això sí, la seva, una veu que ja aquell 2013, a Lampedusa, com a epicentre de la crisi migratòria a Europa, es va fer escoltar al món denunciant la indiferència global dels qui demanen asil. Tothom té dret a ser acollit, deia. I a ser assistit. Però, i com hi reaccionaven els estats? I com hi reaccionen? Jorge Mario Bergoglio és fill de família emigrada d’Itàlia a l'Argentina.
I si els moviments migratoris han estat una de les crides d’aquest món global del pontificat del papa Francesc, també ho ha estat el canvi climàtic. Va ser l’any 2015 quan en l’encíclica Laudato si demanava accions urgents per salvar el planeta. I et preguntes si és al Vaticà a qui correspon de fer aquestes alarmes. I no t’ho qüestiones, en canvi, quan l’any 2016 fa una trobada amb el patriarca de l’església ortodoxa russa o quan l’any 2021 visita l’Iraq.
Diumenge van haver de posar veu al missatge de Pasqua del papa, que lamentava el dolor d’israelians i palestins; reclamava un alto el foc, alliberament dels ostatges i ajuda humanitària a la Franja de Gaza; diàleg al Iemen, que viu una de les pitjors crisis humanitàries mundials, i pau justa a Ucraïna. Una de les armes de la pau, deia, és proveir de recursos els més necessitats.
L’Església i la política no ha estat mai un binomi distant, i la darrera visita del papa Francesc ha estat la de J. D. Vance, vicepresident del govern nord-americà, que amb el cardenal Pietro Parolin, que s’ocupa relacions internacionals, i que no va signar l’any 2017, arran del referèndum d’independència de Catalunya, un document sobre la unitat d’Espanya, sembla ser que van tractar sobre els països marcats per les guerres i sobre les situacions humanitàries difícils. El successor de Bergoglio arrencarà pontificat amb un govern Trump desbocat. I amb un món en guerra.
I a més de tot l’exposat fins ara, el papa Francesc va començar a fer passos significatius en quatre àmbits: endreçar les finances vaticanes tot fent neteja de les pràctiques corruptes; mostrant-se inflexible davant l’escàndol dels casos de pederàstia per part de clergues; promovent l’accés de dones a punts neuràlgics de l’arquitectura vaticana, però encara no al ministeri; i fent gestos públics d’aproximació a les esglésies protestants, amb motiu del cinc-cents aniversari de l’inici de la Reforma. Passos, tots aquests, inacceptables per a uns i insuficients per a uns altres.