Estem sotmesos a una pluja constant de retòrica entorn d’El Tema. I normalment és d’una qualitat dolentíssima, vingui d’on vingui de les dues bandes de la qüestió nacional. Tot i que no sé si se’n pot dir així quan, precisament, el problema és que hi ha qui no vol que es pregunti i nega l’existència de la nació reduint-la a particularitat regional d’una -aquesta sí- nació que, com la República (ai!) Galàctica, és més gran que la distància i el temps.

Malgrat tot, hi ha qui brega perquè el viatge a Ítaca continuï. Hi som a tocar, quan fa bon temps en podem albirar les costes... Alto: L’Ítaca de Kavafis (via Pau Riba i Lluís Llach) és la mort, i l'original d’Homer és una illa on tothom vol fer-se dreta la reina mentre el seu marit no hi és i Odisseu ha d’esbudellar tots els pretendents per tenir el retorn a casa somniat. Diria que no és exactament això, el que volem.

El que volem és, com volen també alguns unionistes, canviar la situació en què es troba aquest matrimoni mal avingut. Mirin, si això fos un matrimoni faria anys que la dona seria morta i/o el marit a la presó, i no serà perquè el primer no s’hagi intentat cops durant els darrers segles. Els unionistes que volen posar-hi remei s’estan fent trampes al solitari, perquè a l’altre cantó del seu cantó (pam) no hi ha cap interlocutor, només una porta tancada darrere la qual se senten crits amenaçadors. Però, ai las, si et fas trampes al solitari almenys guanyes. En el seu camí, en canvi, no hi ha victòria possible. Tot i això, insisteixen en la idea d’oblidar i perdonar el que calgui per tal de reformar l’irreformable, com les esposes sofertes com cal. I d’aquests oblits i concessions per conveniència, d’aquestes petites rendicions quotidianes, en diem posar pals a les rodes. El que hi posen, en tot cas, deuen ser bastons, i no crec que això en què una majoria de catalans hem pujat sigui un carretó tot i que, per la velocitat, hom ho pot arribar a pensar.

Aquests bastons, que alenteixen la bona marxa d’El Procés, també poden venir de la banda anomenada d’Els nostres... que resulta que tenen sensibilitats polítiques ben diferents. Els strange bedfellows de què parlava Charles Dudley Warner i que, per alguna raó, molts citen en castellà, com si l’ínclit Warner hagués nascut a Valladolid i no a Plainfield, Massachusetts (ospa!). Sigui com sigui, d’aquells d’els nostres que ens llasten en diem que fan la puta i la Ramoneta. Potser, més aviat, és una de calç i una de sorra, que només es refereix als seus actes. Si no és així parlem d’uns hipòcrites, d’uns caragirats que pensen que més val un ocell al puny que una grua lluny. I si és així, fet i fet potser no ho són pas, d’els nostres... quin mareig, tu.

Diria que, per dir que ho volem fer tot tan i tan bé a ulls del món, portes endins estem desvirtuant expressions i massacrant la llengua sense gaires miraments. Parlem d’El Tema o de qualsevol altra cosa. Però vaja, quien algo quiere, algo le cuesta, oi?