Deia fa uns dies el professor de ciències polítiques Ignacio Molina, del think tank espanyol Instituto Real Elcano, en una molt significativa entrevista a Crónica Global (sí, a casa llegim de tot), que l'independentisme havia de superar les diferents etapes del dol fins a arribar a "la depressió i l'acceptació". Ara, però, està encallat, diu, "entre la negació i la ira". Bé, sense compartir necessàriament tot el diagnòstic, en particular el desenllaç futurible, trobo que la realitat s'hi aproxima tot i que amb alguns matisos.

Una part de l'independentisme es debat ara, sí, entre aquesta negació (incloent-hi episodis de relació peculiar amb les matemàtiques: "no és veritat que Ciutadans guanyés les eleccions del 21-D") i l'enuig i la rebel·lia tal vegada encarnats, per exemple, pels CDR. En l'esfera dels partits, però, les posicions són una mica menys nítides.

Junts per Catalunya continua jugant a fer veure que la república està a l'abast a curt termini mentre, naturalment, es guarda prou de creuar ni un mil·límetre els límits de la legalitat. Dialèctica patriòtica per mantenir l'electorat amb l'ai al cor sense més conseqüències. Potser la CUP s'ho creu més, però la seva demanda permanent de topada amb l'Estat és gratis total, perquè sap que no serà posada a prova.

Per la seva banda, ERC ha demostrat que presenta menys dificultats per llegir la realitat, però té un problema: no s'ha detingut prou a explicar el canvi de posició practicat en aquest temps. Perquè una cosa és perllongar la fantasia republicana amb gesticulacions per a la galeria i una altra és anar-te'n a l'altra banda, a la sobrietat i al realisme implacable, sense detenir-te gaire a donar raons a qui t'ha seguit. Com estem veient, hi ha qui es pregunta per què les crides republicanes urgents d'ahir, que n'hi va haver, són avui titllades d'hiperventilació.

Els canvis d'opinió són sempre legítims, perquè en el contrast entre les teories i l'experiència hi ha una lliçó de vida elemental. Què en treus de viure, si de la posada en pràctica d'una idea no ets capaç de derivar-ne cap conclusió que et pugui fer repensar les coses, modificar-les o fins i tot desdir-te'n? Ara bé, el canvi l'has d'explicar bé, sense por i no mirant el rellotge i sospirant per canviar el tema de conversa. Tractant-se d'ERC, al capdavall, defugir certes exaltacions i presses no es contradiu amb el seu historial modern, ans al contrari.

Negació i ira, doncs, sí, però també altres ingredients: càlcul electoral a curt termini, una mica de teatre, de sentit de la distracció i de l'art de dissimular. Això va per barris. I ara, amb el festival que ens espera aquests mesos, amb judicis i eleccions, tenim mala peça al teler. Caldrà tenir la clientela motivada. Però continua sent necessari, imperiós de fet, que tothom parli una mica més clar: no sembla que tant la construcció de realitats paral·leles com els cops de volant amb no gaires explicacions puguin ser els aliats més sòlids i estables per sortir d'on som.