Mai no he aconseguit tenir-li mania a l’Espanyol. Gens. Fins i tot gosaria dir que, darrere d’una actitud de distanciament sorneguer i foteta, hi he amagat durant anys una mena de suau simpatia per aquest club (és la primera vegada que dic això en públic, que consti). La fòbia me la provoca el Madrid, el meu jo irracional està 100% bolcat sobre el Madrid. I si alguna vegada he perdut els papers davant d’una pantalla de televisió, ha estat sempre en relació amb el Madrid.

De tots els llocs comuns que circulen sobre l’Espanyol, probablement el més absurd és el que relaciona la seva insignificància o manca de penetració social a Catalunya amb el nom del club o amb una presumpta identificació del club amb l’espanyolisme polític. Que hi ha gent que es fa de l’Espanyol pel nom? Segur. Que hi ha pericos que aprofiten el nom del seu club per barrejar naps i cols i fer-ne una qüestió identitària? També segur. Però en termes generals, és injust i fals establir una correlació entre l’espanyolisme futbolístic i el polític. El nom de l’Espanyol és fruit d’un temps, d’una època, i al meu entendre avui ha perdut qualsevol càrrega simbòlica identitària que hagués pogut tenir en el passat. Avui, l’Espanyol es diu Espanyol com el Corte Inglés es diu Corte Inglés o Damm es diu Damm. No cal que faci aquí la llarga llista de destacats pericos que alhora són destacats independentistes, per exemple.

Crec que molts culers cometem un error infantil en relació a això. Com que la majoria de nosaltres, legítimament, sí que li hem atorgat un sentit simbòlic profund al nostre club, pensem que les altres aficions i els altres clubs han de fer el mateix. Quan vaig pel món acostumo a preguntar als meus interlocutors “i el teu club, què representa?”, i sovint em trobo com a resposta una cara de circumstàncies, de no saber què contestar. I és que la majoria de clubs de futbol no pretenen representar res d’especial. Crec que l’Espanyol, en aquest sentit, és més normal que el Barça: la gran majoria de la seva massa social no pretén que el seu club de futbol representi res que no sigui un club de futbol i prou. La majoria dels pericos no li assignen al club un sentit extra.

On sí que crec que els pericos s’equivoquen és en la seva relació amb el Barça, que, generalitzant, diria que és d’un victimisme insofrible. Aquesta queixa permanent que el Barça ho ocupa tot, aquesta denúncia permanent del “poderós”, aquesta comparació continuada. Aquesta obsessió. Em sap greu pericos, però no teniu raó. Anem a les dades. Segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, el més extens i precís estudi sociològic que es fa a Catalunya, davant la pregunta “Amb quin club de futbol es sent més identificat?”, el 65,4% dels enquestats responen Barça, el 10,3% responen Real Madrid, el 2,3% responen RCD Espanyol i el 0,8% responen Real Betis Balompié. Aquestes són les proporcions, i no són el resultat de cap conxorxa. Atenent a la seva realitat i penetració social, doncs, és evident que l’Espanyol està sobrerrepresentat als mitjans de comunicació. El club d’un 2,3% dels catalans, té programa propi a TV3! Potser sí que això és discriminació, però positiva.

Jo, si fos perico, li demanaria a la directiva del meu club que s’oblidés del Barça, que l’esborrés dels seus pensaments, i que es fes preguntes com aquestes: “què hem fet i què estem fent malament per ser el club de només el 2,3% dels catalans? Què podem fer per guanyar quota de mercat i almenys arribar a superar el Real Madrid en les preferències dels ciutadans de Catalunya? Quin ha de ser el nostre posicionament? Ja que no volem representar res fora de l’esport, quins valors purament esportius volem representar? Què volem vendre? Com ho podem vendre? De tot el que depèn de mi, què puc fer millor?”. Tinc la sensació que fa massa temps que l’Espanyol no es formula preguntes com aquestes, i que està perdut en un laberint de greuges infinits cap Barça. Crec que és una llàstima, per a mi seria molt bonic poder gaudir d’una autèntica rivalitat futbolística dins de la meva mateixa ciutat. Em temo, però, que no hi ha res a fer i que la pròxima vegada que em trobi un amic perico em tornarà a parlar de la samarreta blaugrana a l’estàtua de Colom.