Què tenen en comú personatges com Cospedal, Bono, Margallo o Ibarra? D’entrada, el seu espanyolisme ranci, la seva profunda ignorància i incapacitat intel·lectual i ser deixebles de la llei de Godwin.

Abans etarres, ara nazis. Mike Godwin és un advocat nord-americà que l’any 1990 va dir allò que en els fòrums d’Internet una de les regles més famoses és que quan una discussió puja de to hi ha cada vegada més probabilitats que un dels interlocutors esmenti Hitler. Fins fa uns mesos, la caverna mediàtica espanyola i els polítics que diuen que són demòcrates, però no ho són, van posar de moda “la llei ETA”, que consistia en associar la banda armada a l’independentisme català. Darrera qualsevol estelada hi havia ETA. I es quedaven tan amples. Ara que la cosa etarra ja no es porta –feliçment- s’han passat a la llei de Godwin, és a dir, associar independentisme català i nazisme.

Pandereta constitucional. El terror imposat per Hitler que tingué com a conseqüència l’Holocaust ha estat utilitzat per insultar-nos sense tenir en compte la criminal banalització que se’n fa de les milions de víctimes de la tragèdia. I es tornen a quedar tan amples, sense un trist article del codi penal de la justícia (sic) espanyola que els reprovi una actitud verbal que frega la demència mental i el naufragi intel·lectual. Quan Ibarra, Margallo o Bono comparen nacionalisme –el català, mai l’espanyol- amb el nazisme enalteixen la seva feblesa cultural, el seu insult a la democràcia i la seva incapacitat oratòria. A aquests i a tots els que han apel·lat a Hitler i al nazisme per referir-se al procés democràtic que viu Catalunya (recordo algun regidoret del PP i algun del PSC-PSOE d’algun municipi de casa nostra comparant Mas amb un jerarca nazi) els hauria de caure, a més de la cara de vergonya, el pes de la llei. Això, és clar, si fóssim un país normal on s’hagués fet una profunda i madura reflexió del nostre passat. Però saben que quedaran immunes perquè tenen l’ample aixopluc d’un partit, el Popular, que compta amb la genètica ideològica dels que van col·laborar al cop d’estat en el 36.

En un país normal on s’hagués condemnat l’alçament feixista del 36 i la conseqüent dictadura imposada pel tutor i protector de l’actual rei d’Espanya, individus com Margallo, Bono, Cospedal i Ibarra ja estarien condemnats per enaltiment del nazisme, per insultar a milions d’éssers humans que van morir als camps d’extermini. Aquesta gentola no podrien sortir al carrer en un país civilitzat perquè la ciutadania no els permetria tornar a accedir a un càrrec públic. Però no, no vivim en un país normal. Catalunya viu una situació de dependència política d’un estat majoritàriament anormal des del punt de vista democràtic, un estat on es permet que la delegada del Govern espanyol a Catalunya participi en un homenatge a la División Azul, o un estat on s’acaben de destinar 286.845 euros a les obres de restauració de la basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, el temple del franquisme, el centre de la vergonya.

En un estat democràtic s’inhabilitaria per sempre un càrrec electe com aquesta dona que es diu Cospedal que compara l’indignat amb el nazi. Si a Espanya li quedés una mica de vergonya s’hauria de retirar els homenatges en forma de nomenclàtor a molts carrers i places on s’honra la memòria de qui van escopir la legalitat, la justícia i la moral. Mentre no es faci, mentre no tinguin la valentia de rectificar, que no em tornin a parlar mai més de lleis i de constitucions. Encara que siguin les seves lleis i les seves constitucions.

La història us jutjarà. Els aconsellaria que deixessin de practicar aquesta vomitives comparacions perquè quan publiqui algunes cròniques dels actes de l’Auslandorganisation (organització exterior) del NSDAP (Partit nacional-socialista alemany) a l’Espanya del 1939 al 1945 potser a més d’un li caurà la poca vergonya que li quedi en veure el nom del pare o de l’avi en els diversos i multitudinaris actes d’exaltació al nazisme que es van fer arreu d’Espanya. I de Catalunya. I ja us avanço que certs noms dels assistents en aquelles celebracions us sonaran. I molt.