Ara que es parla tant de pacte fiscal, anirà bé fer una mica de memòria. L’Estatut de Sau ja preveia un model semblant al basc, de manera que el seu article 45.1 establia que “la gestió tributària, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos estatals a Catalunya, llevat dels monopolis fiscals i la renda de duanes, correspondran a la Generalitat, que disposarà de plenes atribucions, actuant per delegació de l’Estat”. Aquest article va caure durant la tramitació parlamentària a Madrid, com a conseqüència de les negociacions del convergent Miquel Roca, el comunista Jordi Solé Tura i el socialista Eduardo Martín Toval amb el govern de la UCD d’Adolfo Suárez. En el debat a les Corts (Diari de Sessions del Congrés de Diputats del 13 d’agost de 1979), únicament Heribert Barrera en representació d’ERC va defensar el sistema del concert per a Catalunya, ell sol contra tota la resta de diputats, inclòs Trias Fargas.

Xabier Arzalluz, l'històric dirigent del PNB, sempre recorda que quan els nacionalistes bascos van pactar el concert econòmic i la llei del “cupo”, Pujol no volia saber res d'aquest sistema tributari. “Llavors els catalans no volien el concert perquè consideraven que recaptant els tributs des de les diputacions s'assumia un risc que ells no estaven disposats assumir”, assegura Arzalluz a les seves memòries. Certament no m’imagino el president Jordi Pujol als anys vuitanta trucant a la porta de la Diputació de Barcelona, que podria haver gaudit de capacitat normativa per regular els impostos i autonomia de gestió i recaptació, com passa ara amb les diputacions forals d’Euskadi. De fet, el 1987 el govern de Jordi Pujol va dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona, que Pasqual Maragall utilitzava com a contrapoder de la Generalitat i fins i tot va intentar dotar d’himne i bandera.

Precisament les discrepàncies sobre el repartiment del poder entre l’autonomia i les institucions forals van provocar una escissió del PNB el 1986, protagonitzada per qui va ser el primer lehendakari del Govern Basc després del franquisme, Carlos Garaikoetxea, que va fundar Eusko Alkartasuna després d’enfrontar-se per aquest motiu al mateix Arzalluz. CiU, en canvi, no ha patit cap escissió i ara acumula tot elpoder a Catalunya, com mai ha aconseguit el PNB al País Basc. Però, a quin preu? País Basc 13,6% d’atur, Catalunya 22,2%. Tenim el que tenim perquè no hem fet ni fem les coses bé. L’actuació per delegació de l’Estat prevista a l’article 45.1 de l’Estatut de Sau està emparada per l’article 156.2 de la Constitució, del qual ningú no en parla, cosa que fa pensar que cap partit es pren seriosament això del pacte fiscal i tothom dóna per fet que una vegada més s’estavellarà contra les roques.

Sigui com sigui, el govern espanyol té problemes més grossos, com la situació del sector financer. El fracàs de Bankia, compendi detots els excessos d’aquests anys, és la gran metàfora de l'Estat espanyol, que alhora ens mostra el full de ruta. Igual que Bankia, l’Estat ha de reduir la seva dimensió, desfer-se de les parts econòmicament viables, com Catalunya, i demanar el rescat europeu per a la resta. Evidentment serà traumàtic, però no hi ha cap més solució. En aquest hora tan crítica, cal donar respostes eficaces i actuar amb valentia.