Aquest divendres va fer deu anys de la presa de possessió del President Maragall l’any 2003. El Pacte del Tinell, el primer tripartit i l’arrencada del Dragon Khan. Quatre anys abans, l’any 1999, el candidat Maragall arribava a les eleccions amb tota la força i l’empenta del seu millor moment. El líderatge indiscutit d’aquell burgès amb pedigrí encara eclipsava els capitans i limitava el joc de l’aparell socialista. L’alcalde olímpic havia marxat a Roma i tornava per vèncer el pujolisme i prendre el relleu de la Generalitat amb aquell catalanisme cosmopolita a mig camí entre el monestir de Poblet i les festes al Bocaccio.

Era el seu moment però no ho va ser prou. Tot i superar el president Pujol per 5.000 vots el PSC i Ciutadans pel Canvi van quedar quatre escons per sota de Convergència i Unió. CIU va pactar amb el PP i es va obligar a callar de forma humiliant mentre la majoria absoluta convertia la segona legislatura Aznar en una ofensiva neoimperial ufanosa i asfixiant. Anys perduts.

Aquell Pasqual Maragall que havia perdut la presidència amb 52 diputats la va acabar guanyant l’any 2003 amb només 42 però ja res seria igual. El maragallisme perdia força i lluentor. L’aura trista del perdedor havia substituït el baraka olímpic i l’aparell del PSC es mirava el president amb un recel cada cop menys dissimulat. El govern d’esquerres es va acabar fent però les crosses pesaven gairebé tant com el coix i mai no va funcionar del tot. L’invent s’havia pensat per governar contra el PP però es van trobar negociant el nou Estatut amb el “gobierno amigo” i amb el PSC presentant-hi esmenes a Madrid. La malaltia del president va trencar el joc i la tragèdia del primer tripartit es va repetir com a farsa. De la brillantor d’aquell Maragall alegre de 1999 a la grisor del president Montilla en només set anys. No cal afegir massa cosa més.

És un exercici de política ficció, un castell a l’aire de suposicions i hipòtesis, però el compàs descompassat d’aquells anys obliga a preguntar-se si hauria estat millor que el president Maragall hagués arribat al govern del país l’any 1999, quan el ritme de la història marcava el seu torn. Entrar a la Generalitat amb la força d’una generació que l’acompanyava i fer sentir el seu llegat sense el soroll i els obstacles que va haver d’encarar, debilitat i sol. uns anys després. Potser la història va fer un gir en fals. Potser la força del president Pujol li va impedir perdre quan calia. Potser tot hauria anat millor. O potser no.