Pactar és cedir, i cedir és ser coneixedor dels teus punts forts i dels teus punts dèbils. Ara és moment de pactes, de l'essència de la política catalana: la municipal. El 10 de juny de 2015 -fa quatre anys, sí- vaig escriure en el diari més important del país un article on deia això: “Fora de Barcelona i àrea, on hi ha vida i vida molt intel·ligent, trobem diversos ajuntaments on les forces més votades (habitualment Convergència i Unió) està tenint problemes per formar govern. I normalment els problemes els troba sobretot amb ERC".

Sap greu autocitar-se d'aquesta manera, és com riure's dels propis acudits, i no jugo mai a Nostradamus, i afegeixo de quatre anys: "Però no hi havia un pacte entre el president Mas i Oriol Junqueras per sumar majories a favor de la sobirania plena? Doncs sí, però sembla que només la punteta". Quatre anys i estem igual? Llavors si no hi havia pacte indepe eres un traïdor, ara com que no hi ha pacte sobiranista si no pactes amb el PSC (o Comuns o CUP en el seu defecte) ets un pagafantas.
 
Sant Cugat del Vallès, Figueres, Tàrrega, Reus, per dir municipis coneguts de cada demarcació, són indrets on va guanyar Junts per Catalunya va guanyar les eleccions. En aquestes viles es plantegen pactes -de fins a quatre bandes- contra el guanyador. Ep, exemples contraris també n'hi deu haver. Però llegeixo, com a l'Ametlla del Vallès, pàtria d'Eugeni Xammar, que és "més lògic" un pacte entre esquerres per les coincidències de programa. Em porta molt temps enrere, jo era una mica més prim i molt més espavilat i la cosa del tripartit, de l'olivera de les esquerres, estava molt de moda. Estupendo.
 
Fa quatre anys a Vic i a Olot va costar molt que els guanyadors de les eleccions puguessin governar. Van pactar finalment. Avui aquells grups polítics governaran amb majoria absoluta. És així. Ara està més de moda que mai el concepte de les alcaldies compartides, fins ara el comú era partir-se en meitats de dos anys el mandat d'alcalde. Ara hi ha models per triar, tres més un o un més tres. Francament, crec que és retorçar massa el parlamentarisme dels ajuntaments. La llei és així, a mi m'agradaria el sistema de segona volta, és prou important escollir alcaldessa/alcalde com per equivocar-se gaire.
 
ERC i el PDECat poden fer el que creguin, només faltaria. De fet, és el que han de fer. Sense complexos i sempre pensant amb i en autonomia local. Ara bé, per què dir que hi ha un pacte per no fer-se mal? Sobretot quan un l'incompleix de manera més o menys generosa. El joc partidista és lícit i, per mi, positiu. I no s'ha d'amagar. Vivim en època de transparència, de xarxes socials, de massa immediatesa, per què no anar de cara? Caldria tractar ja als ciutadans, els votants, els clients, com a majors d'edat.
 
Voler guanyar a l'adversari és natural. Buscar la seva aniquilació, no. Voler triomfar en el camp del relat és legítim, però esberlar un espai polític és irresponsable. L'hegemonia és quelcom que als catalans ens costa, no tenim reis, no ens agraden gaire les majories absolutes, tenim les nostres coses. Però, tot i ser nyerros i cadells, (post)convergents i republicans estan obligats a seguir un camí comú i en comú. Les condemnes ja les instaurarà el Tribunal Suprem. A casa, diguem-ne, siguem més dignes.