Mentre pugem amb l'ascensor, la Clara m'explica que la Cèlia -la seva filla de 10 anys- s'ha trencat el braç pel colze. I ella porta un refredat a sobre que l'ha deixat tan fosa que amb prou feines ha pogut sortir de casa per anar a comprar el pa. Només li faltava això -penso.

El contracte de lloguer del pis li expirava aquest any i el banc que es va quedar l'edifici on viu li va pujar la mensualitat 300 euros de cop. Una clatellada que suposa haver d'esquitxar 1.100 euros en comptes dels 800 que, ja amb penes i treballs, havia estat pagant. O ho agafes o ho deixes -li van deixar anar-, amb el que això significa per a una dona divorciada, amb una filla a càrrec i amb un únic sou a casa. Va haver de passar pel tub.

Puc imaginar l'espadat que es va obrir als seus peus. Buscar un pis de lloguer assequible ara mateix a Barcelona -i més carregant amb tots aquests condicionants- pot ser tan agradable com suportar el visionament d'una pel·lícula d'Albert Serra sense una sedació completa.

En aquest context, em resulta fascinant veure contínuament per la televisió els anuncis d'aquesta amable entitat financera. Sempre apareix gent guapa, somrient i ufanosa, cantant les excel·lències de les seves accions socials. El cas és que la Clara va estar unes setmanes mirant pisos però, desanimada, va acabar llençant la tovallola.

La gran quantitat de persones que batallen per trobar un habitatge decent a la capital converteix la recerca en una angoixant cursa contrarellotge. Quan jo buscava pis i en veia un que m'agradava, de cop em trobava immers en un procés de selecció envoltat de 20 persones més que aspiraven a habitar aquell mateix immoble i que podien tenir millors cartes que les meves per guanyar la competició. En aquella mena de càsting sense quarter, a més, topava de cara amb les al·lucinants exigències de la immobiliària de torn.

A banda de fiances prohibitives, ara també malden per posseir la teva vida laboral i furgar en els extractes bancaris de tres mesos enrere. Els meus extractes! M'imagino un departament de buròcrates voyeurs repassant una per una les meves compres compulsives nocturnes a Ebay, els tiquets del Bonpreu o els possibles donatius a entitats sedicioses abans de decidir si m'adjudiquen el pis. Tot això t'ho demanen verbalment, és clar, perquè sigui impossible denunciar-los per reclamar-te unes dades privades que per llei no et poden requerir. I sí, els bancs també les exigeixen. I, altre cop, o passes pel tub o t'exclouen de la llista i, au, a tornar a començar.

Potser no us n'heu adonat perquè ha passat força desapercebut, però aquests dies s'ha conegut una notícia que il·lustra perfectament l'elitisme que supura el mercat immobiliari actual. Ja no n'hi ha prou amb disposar de la fortuna que reclamen els propietaris per llogar-te un pis. Ara el col·legi d'APIS ha reconegut que hi ha immobiliàries que en aquests processos de selecció draconians estan vetant als homosexuals o a les parelles que volen tenir fills. No els consideren aptes per viure als seus pisos. Aviat també exclouran els autònoms, a qui ja estan posant mil i un entrebancs.

No deixo de pensar en com s'ho deu fer la Clara per arribar a final de mes.