El president de govern espanyol, enllestit el seu consell de ministres a Barcelona, va fer un tuit en la seva llengua on resumia alguns dels acords que s’hi havien pres. Pocs segons després repetia el mateix tuit, ara, però, en la nostra llengua. Mentre el tuit en espanyol no va comportar ni un sol comentari per l’idioma en què era escrit, el que va fer en català va suscitar tot de comentaris negatius, irats i insultants. No és que algú pogués al·legar-ne incomprensió del contingut, idèntic a l’escrit en espanyol, sinó que allò que en provocava el rebuig inflamat era la llengua en la qual apareixia escrit: la catalana.

Tenint en compte que el twuit en la nostra llengua ja era plat de segona taula, atès que primer havia sortit en espanyol, ningú no podia invocar discriminació lingüística d’aquest idioma. Llavors, cal convenir que allò que realment molesta, se’ls fa insuportable, no poden sofrir, és la simple existència de la llengua catalana i el seu ús. Tant se val que el bloc constitucional espanyol reconegui el català com a idioma oficial, amb aquest nom o un altre en tres comunitats autònomes de l’estat, perquè la concepció que un sector de la societat espanyola té d’aquest mateix estat és de caràcter mononacional, monocultural i monolingüístic. A Espanya i al seu estat, doncs, no hi ha lloc real per a la diversitat.

El cas que comentem seria només una anècdota si hagués aparegut en solitari, com una pràctica inhabitual. Però la veritat és que l’al·lèrgia a la diversitat, la irritació que hi provoca la diferència, és una constant de la història d’Espanya, cosa que la deu convertir, probablement, en un element constitutiu característic d’aquest estat. Hi ha gent a Espanya que fa ostentació de la seva ignorància, sobretot del seu analfabetisme lingüístic en totes les llengües del món llevat de la seva. No és gens estrany, doncs, que segons dades oficials del Congrés de Diputats, el 80% dels seus membres siguin monolingües, és a dir, només sàpiguen parlar una sola llengua, la seva: l’espanyol. Representen, doncs, molt bé els seus representats. És sobrer d’entretenir-se a precisar de quins llocs és la majoria del 20% restant que parla més d’un idioma. Sense anar més lluny, al nostre país, qui menys llengües sap, en parla o en comprèn com a mínim dues. La imatge de Mariano Rajoy, sol al seu seient sense parlar amb ningú, en una trobada de líders europeus mentre aquests parlaven entre ells, és prou il·lustrativa del que dic.

L’aversió és cap a totes les altres llengües, però d’una manera molt particular cap als altres idiomes parlats a l’estat espanyol i d’una manera molt destacada cap al català. És cert que ni l’aragonès ni l’asturià no s’han convertit en oficials en els seus territoris, però el cap de turc de totes les hostilitats lingüístiques és el català. Ben mirat, fóra més adequat de dir que continua sent el català, ja que així ha estat durant segles. Seria interminable una relació d’exemples que il·lustressin aquesta afirmació. Des de queixes a algunes empreses que etiqueten els seus productes en diferents idiomes, entre els quals sempre l’espanyol -on no els molesta l’anglès, el portuguès o el rus- però sí el català, fins a la singularitat que representa que mai, mai, mai, un cap del govern espanyol no hagi pronunciat part d’un discurs en català, ja no dic un discurs sencer!

“Estamos en España”,  és un argument recurrent dels que protesten contra l’ús del català en l’àmbit públic, sigui quin sigui. Òbviament és una manera de dir que a l’estat espanyol només hi ha lloc per a l’espanyol i que no n’hi ha per al català. En aquest cas, una afirmació tan pedestre com aquesta, de tant de nivell intel·lectual, de tanta sensibilitat democràtica cap a la diversitat, el que fa és excloure el català de l’estat espanyol, fer-lo fora, i, amb la llengua, també tots aquells que la tenim com a pròpia. A Espanya, doncs, no hi ha lloc per a nosaltres. Magnífic argument de caràcter cultural per afegir als altres de caràcter democràtic i econòmic per a voler sortir-ne i construir el nostre propi estat.

Un fet que els treu de polleguera, enormement, és constatar que hi ha homes i dones procedents d’altres indrets que s’han incorporat a la comunitat lingüística catalana i que n’empren l’idioma amb tota naturalitat, com fa tothom que se’n va a viure a un altre lloc on tenen una altra llengua. La reacció és molt més hostil quan es tracta no ja de ciutadans europeus, sinó de persones de raça negra, magrebines, asiàtiques, llatinoamericanes, etc. En aquest cas, l’insult racista va de bracet amb el capteniment catalanòfob: no els cap al cap!Quaranta anys de pretesa constitució democràtica han fet poc forat en l’àmbit del respecte a la diversitat idiomàtica interna a l’estat. I dic, conscientment, a l’estat i no pas de l’estat, perquè la quotidianitat bé que demostra que l’estat no considera com a pròpia altra llengua que l’espanyol. Si, ara, 50 anys després, algú fes com Serrat i pretengués representar TVE (la que paguem entre tots) en català, la resposta espanyola no seria com la de 1968, sinó clarament pitjor. En fi, com ja va deixar escrit fa molts anys Antonio Machado en relació a Castella, encara avui Espanya “desprecia cuanto ignora”.