L’elecció d’un nou bisbe de Roma i, doncs, cap visible de l’església catòlica arreu del món, en qualitat de papa, ha amarat de notícies vaticanes tots els mitjans de comunicació en els seus formats més diversos. La Ciutat del Vaticà, Roma i el seu primer estadant n’han estat els protagonistes indiscutibles. Però, enmig de l’oceà informatiu, no ha estat fàcil de trobar-hi referències pròpies, nacionals, catalanes. I, en canvi, la nostra relació amb el Vaticà i amb Roma ha estat extraordinària, al llarg de la història, abans i després del 1929, any en què el Vaticà va convertir-se en estat independent, avui, segurament, el més urbanitzat del món i el que té un índex més baix de natalitat...

Ramon Llull va arribar a Roma, per primer cop, el 1287, i hi tornà el 1295 per establir-s’hi durant uns mesos i escriure-hi diferents obres i, encara, s’hi escapà de nou entre el 1297 i el 1299, mentre s’estava a París, viatge que aprofità per enllestir els seus Proverbis. Però no és fins a l’arribada dels Borja a la ciutat del Tíber que es fa popular la dita: ”Oh, Dio, la chiesa romana in mani dei catalani!”. Les llegendes de tota mena van acompanyar des de llavors els papes de Gandia, tant Calixt III (Alfons de Borja), papa catalanus, com Alexandre VI (Roderic de Borja) i els seus parents  Lucrècia i el futur Sant Francesc de Borja, aquest darrer general de l’orde dels jesuïtes i l’últim de la nissaga a redactar el testament en la nostra llengua. Un fill d’Alexandre VI, Cèsar Borja, fou en qui s’inspirà Maquiavel per escriure el seu famosíssim llibre El Príncep. Eren aquells anys en què, segons Paolo da Ponte, “no es veia sinó catalans a Roma”. I així devia ser perquè els Borja, més enllà de col·locar la família en llocs de gran responsabilitat (fins a una dotzena de cardenals!), es van envoltar de compatriotes en els càrrecs de confiança, procedents sobretot de València, Barcelona, Palma, Lleida i Tortosa. Qui millor coneix el tema, sense discussió, és Joan F. Mira, que hi ha dedicat un llibre magnífic, i jo mateix m’hi he referit a La passió italiana.

N’hi parlo amb detall quan explico alguna anada meva al Vaticà i les experiències viscudes en el seu interior. De fet, Roma ha atret molts noms de la cultura catalana al llarg dels segles i això ha deixat empremta, clar. Ho saben i ho recorden els guies professionals de Romaquí, l’associació de guies catalans que, a la ciutat eterna, ensenyen la ciutat en català i l’expliquen en clau catalana, per a turistes individuals, grups, escoles, instituts, empreses, etc. Marià Fortuny, Josep Llimona, Josep Pijoan i Arnau Puig, entre els artistes, hi lligaren part de la seva vida. I Gregori M. Sunyol, Higini Anglès, Serra Vilaró, Eduard Junyent, Miquel Batllori, el cardenal Albareda, M. Bonet i Muixí o Valentí Miserachs, per la part dels clergues, també. Entre els escriptors, sens dubte, Josep Pla encapçala la llista, per mèrits propis, dels catalans fascinats per Roma, al qual cal afegir, si més no, J.B. Solervicens, M. Brunet, J.R. Masoliver o V. Miserachs, autor d’una guia recent sobre la ciutat, entre molts altres, I Raimon d’Abadal, exiliat durant la guerra, fins a Pasqual Maragall, abans de decidir-se a fer el salt a la Generalitat. D’altres, com M. Vázquez Montalbán o L. Juste de Nin, no han desaprofitat mai l’oportunitat de l’escapada romana.

Les relacions entre Catalunya i el Vaticà són un tema clàssic, però indispensable de fer-hi front, amb intel·ligència, en l’etapa en què ens trobem. Més enllà de la dimensió religiosa, el Vaticà és un estat i té, doncs, un vessant polític que seria estúpid d’ignorar o menystenir. A Le Vatican et la Catalogne (1971), publicat en bilingüe francès-català a París i entrat clandestinament, ja s’hi feia referència, així com als obstacles de tota mena posats per Espanya, històricament, per fer impossible aquestes relacions o bé minoritzar-les. Tenim clergues i laics catalans, ben connectats amb la Santa Seu que, a l’hora de la veritat, estic convençut que sabran trobar el seu lloc més útil. Ara i tant, cal anar guanyant petites batalles, abans de passar a l’ofensiva final. Amb aquest objectiu, hem de saber valorar aquells elements simbòlics, per insignificants que inicialment puguin semblar, que contribueixin a visualitzar-nos com a poble en l’escenari internacional. Perquè només hi ha vents favorables per als pobles que saben on van.