Pedaços i Companys

23 de desembre de 2018
Les "reparacions" simbòliques que s'han fet al Parlament català o al Consell de Ministres espanyol són només pedaços que eviten el fons de la qüestió: les sentències judicials dictades per un Estat il·legítim emanat d'un cop d'Estat contra la legalitat democràtica vigent.

El principal argument que s'esgrimeix per no fer el que toca és la dimensió de la tasca, l'enorme volum de feina que comportaria. En 40 anys de dictadura es van omplir les cunetes de cadàvers, les presons de dissidents i el món sencer d'exiliats. La reparació de totes aquestes injustícies no s'ha fet mai a l'Estat espanyol, ni durant la Transició ni ara.

Més enllà dels partits polítics que se senten hereus del pacte amb el franquisme per aconseguir una democràcia tutel·lada a canvi d'impunitat i oblit –que representen una part substancial de la societat espanyola– des de l'Estat s'argüeix que la feina de revisar centenars de milers de causes penals i el fet d'obrir la porta a eventuals reclamacions econòmiques de víctimes familiars fan inviable l'empresa.

L'argument és èticament insostenible. El volum de la feina de reparar les injustícies del cop d'Estat de 1936 i la dictadura posterior no pot ser un impediment. Pot ser una tasca d'anys, de dècades, amb un cost elevat per a les arques públiques, però s'ha d'entomar, per convicció democràtica i per justícia.

L'any 1983, amb el retorn de la democràcia a l'Argentina després de 7 anys de dictadura militar, la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones va declarar que 8.960 persones havien estat víctimes de desaparició forçada, i va manar l'Estat a esclarir i reparar tots i cadascú d'aquests crims. El Banc de Dades Genètiques que ha permès l'identificació de desenes de nadons robats és una conseqüència d'una política d'Estat que ha fet que el dictador Videla morís en una cel·la d'una presó comuna, assegut a la tassa del vàter, literalment.

La República Federal Alemanya porta gairebé 30 anys invertint feina, temps i recursos econòmics per reconstruir els arxius de la tot poderosa Stasi, la policia política de l'Alemanya Oriental que vigilava i represaliava els ciutadans desafectes amb el règim comunista caigut l'any 1989.

Els magatzems del BStU, l'organisme creat ad-hoc pel govern federal alemanys per reconstruir i mantenir accessible l'arxiu de la Stasi, guarden entre 40 i 55 milions de documents esberlats pocs dies abans de la reunificació, que van ser salvats de la destrucció pel foc de miracle. En 20 anys només s'han pogut recuperar 1,5 milions, però la determinació del govern alemany és reconstruir-los tots, es trigui el temps que es trigui, per tal que els ciutadans afectats per la repressió puguin conèixer-los i demanar reparacions si escau.

Les "reparacions" simbòliques com la de Companys no serveixen per res. L'Estat espanyol ha d'admetre que totes les sentències emanades dels tribunals desprès del cop d'Estat han de ser revisades, anul·lades i reparades. Les foses comunes han d'obrir-se, les víctimes enterrades al Valle de los Caídos han de ser exhumades. Una per una, es trigui el temps que es trigui. La tasca és immensa, però només així podrà fer les paus amb el passat.