En política, no hi ha res més cru que emmirallar-se en altres indrets amb problemes similars per descobrir les misèries i mancances pròpies. L'episodi sagnant del PSOE ens mostra fins a quin punt l'espanyola és una democràcia de baixa intensitat. 

A la Gran Bretanya, el líder laborista Jeremy Corbin respon a un patró semblant al de Pedro Sánchez. Triat per la militància, combatut pels líders territorials, per la premsa i per l'establishment, va haver de resistir amb tenacitat els embats que per terra, mar i aire buscaven que un líder més "homologable" el reemplacés.

En el cas britànic, Corbin va sotmetre el seu lideratge a la convalidació democràtica dels militants laboristes. Contra el parer dels barons del partit, dels mitjans i dels poders fàctics, els votants laboristes van confirmar-lo en el seu càrrec. Una decisió que va ser acceptada per tothom.

A Espanya, Pedro Sánchez va ser defenestrat pels barons del PSOE mentre els militants socialistes s'ho miraven per TV. La proposta de l'ara exsecretari general de convocar els afiliats a les urnes va ser tombada pels líders del partit. Un exemple molt clar d'aversió a la democràcia interna.

Els catalans ja ho tenim molt clar. La diferència en el tractament de la qüestió escocesa fa temps que ens va deixar molt clar que Gran Bretanya no és Espanya. De la mateixa manera, ni el PSOE no és el Partit Laborista ni Sánchez no era Corbin. 

La tragèdia shakespeariana del PSOE desbrossa el camí cap a la independència. Si la proposta dels comuns de canviar Espanya tenia alguna mínima possibilitat, requeria la complicitat del PSOE per apropar-se a les majories a l'Estat. Aquesta alternativa va morir a l'altar de Ferraz el passat diumenge. Que tothom en prengui nota.