La sentència del Tribunal Suprem que condemna a quasi cent anys de presó a polítics i activistes catalans no hagués estat possible sense forçar el Codi Penal -apreciant una sedició inexistent- i violentar el sistema de drets fonamentals. Té el dubtós honor de ser, possiblement, la sentencia que s’escriu sobre la muntanya més gran, fins ara, de vulneracions de drets humans: el dret a la llibertat, el dret a la legalitat penal, la llibertat d’expressió, la llibertat ideològica, el dret de reunió, el lliure exercici del càrrec públic representatiu, el dret al jutge imparcial i predeterminat per la llei, el dret a la defensa amb igualtat d’armes, el dret a la doble instància en l’àmbit penal, o el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents. Amb tota probabilitat, i amb els sobtats canvis jurisprudencials que ja no sorprenen, el Tribunal Constitucional no apreciarà cap d’aquestes lesions de drets, i caldrà esperar el torn del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per retornar a la llibertat els nou condemnats.

Mentre arriba aquest moment, que arribarà, caldria aprofitar per fer neteja al Codi Penal de delictes, com la sedició, amb penes absolutament desproporcionades, tant des del punt de vist intrasistèmic com des de la perspectiva del dret comparat. Certament, malgrat que en el Codi de 1944 rebel·lió i sedició eren delictes contra la seguretat interior de l'Estat, en el Codi Penal de 1995 se separen: la primera passà a ser un delicte contra la Constitució i la segona un delicte contra l'ordre públic, però conserva penes molt greus (fins a quinze anys, art. 545 CP), com si seguís essent un delicte contra la seguretat interior de l’Estat; i són, per això, penes molt superiors a les de la resta de delictes contra l’ordre públic.

Així, per exemple, el delicte d'agressions o ús de la violència contra una autoritat o els seus agents i funcionaris en l'exercici de funcions públiques és castigat com a màxim fins a quatre anys (art. 550 CP); la resistència i desobediència greus a l'autoritat o als seus agents en l'exercici de les seves funcions són castigades de tres mesos a un any (art. 556 CP); l'alteració de la pau pública executant actes de violència sobre les persones o les coses és castigada de sis mesos a tres anys de presó (557 CP); la tinença d'armes prohibides és castigada d'un a tres anys. (563 CP); i la promoció, constitució, organització, coordinació o direcció d'una organització criminal són penades de quatre a vuit anys si aquesta tingués per finalitat la comissió de delictes greus, i de tres a sis anys en els altres casos (570 bis CP). La sedició, per tant, comparada amb altres delictes amb els que comparteix la protecció del mateix bé jurídic (l’ordre públic), presenta penes desorbitades que arrossega d’un passat franquista.

Des de la perspectiva del dret comparat es constata que no existeix un precepte semblant a la sedició espanyola, tot i que sí s’hi tipifiquen conductes afins i se sancionen supòsits de resistència col·lectiva violenta a l'autoritat, el bé jurídic protegit dels quals és també l'ordre o la pau públics. Les penes, però, són ostensiblement inferiors a les previstes en el Codi Penal espanyol. A Alemanya, per exemple, no se sancionen els supòsits en els que no existeixi violència o amenaces contra persones o coses. Si hi ha violència en una multitud de persones que uneixen les seves forces de manera que es posi en perill la seguretat pública, es castiga amb tres anys de presó o multa (art. 125). En el Codi Penal suís se sanciona el partícip en una manifestació pública que comporti l'ús combinat de la violència o força contra persones o béns, amb una pena de presó de fins a tres anys o una multa (art. 260). I a França, la resistència violenta contra una autoritat pública o encarregada d'una missió de servei públic que actua, en l'exercici de les seves funcions, per a l'execució de les lleis, ordres de l'autoritat pública, decisions o mandats de justícia es castiga amb dos anys de presó i una multa de 30.000 euros (art.433-6).

Els anys de presó amb els que es pot penar la sedició, doncs, no resisteix una comparativa ni amb altres normes del mateix sistema penal ni amb les de sistemes democràtics del nostre entorn que, a més, exigeixen violència física o psíquica molt explícita i greu per a activar l'il·lícit penal. Urgeix, doncs, una reforma de la llei penal que adeqüi les penes d’aquest delicte a la entitat real de la lesió que pot causar en l’ordre públic i que beneficiaria retroactivament els ara condemnats abans, fins i tot, que el TEDH reconegui la lesió dels seus drets i anul·li la sentència del Tribunal Suprem. Ja són moltes les veus de destacats juristes que reclamen aquesta reforma, i comencen a haver moviments en aquest sentit. Però requereix la voluntat política de tirar-la endavant i aquí, com diu el Quixot, “Con la iglesia hemos dado, Sancho”.