El tema de les pensions i de la seva migradesa és recurrent; la desproporció entre allò que els jubilats reben i els preus del seu entorn origina protestes arreu, i ben bé que les aprovem; tant de bo aprovessin també els poders públics la revisió seriosa de les discutibles mensualitats assignades.

Que s'han anat apujant és veritat; també ho és que s'ha fet de manera miserable, gasiva, com si els dolgués pagar els contractes que han signat amb cada treballador/a. Els nous primers ministres fan una pujadeta discreta, perquè no sigui dit. Els jubilats solen ser gent que no tenen ganes de fer escàndol, i no obstant aquesta repugnància a la protesta sorollosa, han acabat obligats a protestar a brams.

Potser és el sistema distributiu, potser és el sistema recaptatori allò que està rovellat. El fet és que no hi ha prou diners per a quasi res, o estan mal administrats, perquè s'ha arribat a la vergonya de crear una caixa de la Seguretat Social preparada per a pagar precisament necessitats socials, com siguin les pensions. I l'Estat, quan ha hagut menester de diner per a altres finalitats, ha ficat la mà pecadora una i més vegades a la dita caixa, fins a deixar-la pràcticament escolada. De què serveix, doncs, una caixa així? Potser valdria més que les pensions depenguessin d'una vegada dels Pressupostos generals. Els profans no hi entenem i, doncs, desitgem que els experts comptables mirin de posar-hi remei.

Ara voldria obrir una altra síndria crítica; els jubilats de llarga durada, a mesura que passen els anys, posem més enllà dels vuitanta-cinc, tenen més necessitats, no diré de comprar un bastó o una cadira de rodes, sinó necessitats més agudes. Són sovint dependents en més o menys mesura, però en qualsevol cas, més dependents a mesura que el temps passa. Potser els cal un acompanyant, o són invàlids en més agut grau. Pot passar que, al marge dels medicaments que entren als barems de gratuïtat els en calgui d'altres, no fonamentals però molt convenients, i que calgui abonar en la totalitat.

Per què no s'estudia un augment gradual de les pensions, a partir d'edats realment avançades? I quan es passa dels noranta o s'acosta als cent (i ara aquest col·lectiu no és petit), seguiran ingressant el mateix (o poc més) de quan en tenien setanta? Cal crear pensions benemèrites. Suposo que això que dic és enraonat, vull dir que cau dins el quadre de la lògica. Ja sento algú demanant: què és la lògica?