Badia del Vallès tenia quatre escoles: La Jota, la Muñeira, las Seguidillas i la Sardana. La pèrdua de població del municipi i la crisi demogràfica ha portat al fet que, d’aquelles quatre, actualment només s’hagi mantingut la Jota. Val la pena conèixer la història i la realitat d’aquest municipi del Vallès, el seu origen i els reptes que té al davant.
Però volia fixar-me en el nom d’aquelles escoles: els balls tradicionals. En un context d’auge de músiques urbanes i globals, venir ara a parlar de folklore, pot tenir un cert punt carrincló. Però ves a saber! Fa pocs mesos, estava totalment desfasat parlar de la cançó protesta i, de cop, torna a sonar un reivindicatiu Springsteen denunciant abusos a Minnesota i es tornen a organitzar concerts solidaris de defensa dels drets humans. Sense anar més lluny, fa un parell d’estius tot Catalunya saltava amb entusiasme el compàs sardanístic del 2 per 4 dels Tyets amb allò del “no en vull saber res...”. O sigui que no descartem que tornin a posar-se de moda els balls tradicionals fent bo allò que cantava Sabina que “bailar es soñar con los pies”.
L’any passat es varen complir els 150 anys de la mort de Pep Ventura, pare de la sardana moderna (la llarga) i autor d’obres sardanístiques de gran popularitat. Fill de pares empordanesos, va néixer accidentalment a la localitat jaenesa d’Alcalà la Real, atès que el seu pare hi estava destinat com a miliar. Amb dos anys, la família va tornar a l’Alt Empordà, a Roses i després a Figueres, on va viure tota la seva vida i des d’on es va convertir un referent musical de l’època.
Ventura és un personatge reconegut i referent a l’Empordà. De fet, encara ara, el carrer Pep Ventura de Figueres, es coneix familiarment pels figuerencs com a Carrer d’en Pep. Arreu del país, però, un té la sensació que la figura de Pep Ventura passa un punt desapercebuda.
La música forma part de l’essència d’un país, de la seva història, context social i conflictes nacionals. Tenim exemples nombrosos. Els més coneguts, Verdi a Itàlia i l'àrea operística del Va pensiero va ser tot un símbol de la lluita per la unitat del país; el Danubi blau de Strauss a Àustria, és un segon himne... Són peces referents d’un país i d’autors que, precisament, varen ser coetanis de Pep Ventura.
A la Catalunya de mitjans de segle XIX, la reinvenció de la sardana va suposar, juntament amb el moviment coral popular impulsat per Josep Anselm Clavé, un element més de la reconstrucció nacional del país. A les portes de la Renaixença cultural, on la màxima expressió va ser en el camp de la literatura, el vessant musical també va tenir el seu paper en la societat catalana del moment.
Anys després de la seva mort, concretament el 1892, Joan Maragall posava lletra a l’obra més coneguda del compositor empordanès, que és el “Per tu ploro”. Molt adient per entrar de manera bucòlica i plàcida en aquesta primavera d’avui, barroera, embolcallada d’incerteses i desafiaments.
Hi ha un cert misteri sobre la biografia i la personalitat de Pep Ventura. Més que misteri, informacions erràtiques o confuses que afegeixen més enigmes sobre la figura del músic figuerenc. Determinades recerques apunten que era una persona que no parlava de política i la seva vida pública se centrava exclusivament en la música. Tanmateix, altres obres apunten que, a través de les seves composicions, s’hi amagava una forma de rebel·lió contra el poder de l’Església i l’aristocràcia, abraçant els corrents del federalisme republicà que tenia un fort pes i influència a l’Empordà d’aquell temps. Qui sap si compartien tertúlies i passejades per la Rambla amb el també figuerenc i exponent del socialisme utòpic, Narcís Monturiol.
Sigui com sigui, és evident la decisiva contribució de Pep Ventura en popularitzar la sardana com a dansa nacional. Una contribució feta des de la discreció, amb l’enginy d’un mestre que jugava amb un compàs i una melodia per aplegar tot un poble al mig de la plaça major.