No falla mai. Només quan fa mala mar. Cada dia, ben d’hora, es dirigeix amb la seva bicicleta fins al port de l’Estartit. Carregat d’artilugis i d’una inesgotable il·lusió agafa la seva petita barca i s’endinsa a les Illes Medes. Li brillen els ulls quan parla del mar. És la seva vida i és el nostre termòmetre. És la seva afició i el millor exemple que el canvi climàtic existeix. Un avís pels negacionistes i un reafirmament pels que veiem que alguna cosa no va bé. Conversar una estona amb Josep Pasqual és una delícia. Transmet la seva passió per la meteorologia en cada paraula i el seu coneixement és i serà d’una gran vàlua per tots aquells que es dediquen a observar el temps. 

Josep Pasqual mesura des de fa dècades la temperatura i el nivell del mar. És un dels tants observadors que controlen els canvis del nostre menyspreaut entorn. Una xarxa ben cosida on cadascun des de la seva zona mira pel bé comú. Ho fan per amor al mar, i també a la terra. Són els que durant anys i sense fer soroll han nodrit els meteoròlegs amb les seves dades. Són els que amb eines casolanes i sense tecnologia d’última generació han fet una feina que no té preu. El seu testimoni és dels que deixarà petjada. És la saviesa dels que han observat el paisatge detingudament i també dels que han treballat la terra o han viscut del mar. El pagès, el pescador, els nostres avis. I el meu, que em deia que no agafés la bici perquè els núvols anunciaven pluja.

No sé per què ni des de quan però als catalans això del temps ens enganxa. Alfred Rodríguez Picó o Francesc Mauri han estat protagonistes d’aquesta fixació que tenim per la meteorologia quan a un altre lloc haurien passat inadvertits. Potser és perquè ho volem controlar tot, potser perquè ens neguiteja què passarà demà. Si podré jugar a pàdel o farà una bona Setmana Santa. Si rento el cotxe o si les quatre gotes provocaran un nou caos a la ronda. El temps ens condiciona, ens canvia plans i fins i tot ens ajuda a trencar silencis. I sobretot, mai fa feliç a ningú. Quan fa calor, és insuportable, la pluja si no és escassa és destructiva, i el vent. Ai el vent, que em canvia l’humor i em despentina.

Ho confesso. A mi el temps m’atabala. I m’enganxa al mateix temps que em desconcerta. Em fa perdre el control del meu propi temps mentre em perdo entre aplicacions de mòbil amb mapes i previsions que mai l’encerten. Com més es parla d’intel·ligència artificial i de la substitució dels humans per robots, més s’ha de posar en valor allò que la tecnologia no podrà fer mai. Conèixer el territori pam a pam i per sobre de tot, l’estima i la intuïció. Perquè quan la màquina falli sempre hi seran ells. Els observadors meteorològics, que mai fallen.