En l’àmbit de la política hi ha una assignatura que els catalans hauríem de cursar des de l’adolescència. El títol de la matèria podria ser: “L'estat espanyol, per quines raons tants catalans hem tingut ganes de sortir-ne, ara i abans”. Un dels apartats hauria de versar sobre els processos negociadors. S’hauria de tenir present el que es va produir entre el 14 i el 17 d’abril de 1931, el que va tenir lloc en el marc de l’aprovació de l’estatut del 1931 i el pas al del 1932; el que es va donar amb l’estatut del 1978 i el famós cafè per a tothom, i el que es va desplegar amb l’estatut del 2006 que va rematar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010.
 
Els que tenim presents tots aquests processos negociadors i de diàleg, els que ens mirem les virtuts i els defectes de Catalunya sense romanticismes innecessaris, sabem que l’Estat sempre negocia amb cartes amagades, mala fe i un nivell acceptable de cohesió interna a l’hora de minimitzar les demandes catalanes. També hauríem de saber que en tots els casos mencionats els negociadors catalans hi van participar amb més ingenuïtat, divisió i ingenuïtat de la que corresponia.   
 
L’assignatura hauria de servir perquè els catalans, almenys la gran majoria, assumíssim de manera desacomplexada que les ganes de marxar són legítimes, no només perquè estan basades en el dret, també perquè responen a una necessitat. Tota nació té dret a decidir amb quin format d’estat vol viure. Tota nació té necessitat de posseir un estat que li serveixi de palanca per afrontar els reptes i anhels, complexos, que té com a societat. L’estat espanyol ni respecta el dret ni respon a la necessitat.
 
Per tant, allò que el relat espanyolista anomena problema català és en realitat un problema forjat i desplegat pel mateix estat espanyol. El problema dels catalans és un estat convertit en un operador-constructor d’un tipus de nacionalisme espanyolista destinat a beneficiar els que viuen acampats dins de l’estat i en l’ecosistema polític anomenat Madrid. En aquest ecosistema hi conviu un ampli grup de persones, una elit sorgida dels partits, sistema judicial, institucional, policial, mediàtic i empresarial, que des de sempre, generació rere generació, considera l’estat (institucions i geografia) una propietat. Una propietat que inclou Catalunya, la qual volen proveïdora submisa de rendes fiscals i, per tant, assimilada en termes polítics, econòmics i culturals.
 
L’assignatura, tanmateix, aniria bé per consolidar un relat més real i més democràtic sobre la naturalesa del problema espanyol. El desacord entre l’estat espanyol i Catalunya no respon a cap patologia social crònica dels catalans, com solen dir molts polítics estatals des de fa dècades. L’espanyolisme ha convertit en una malaltia social nostra el que en realitat és una simple i descarada apropiació de la sobirania nacional dels catalans, conseqüència de l’atròfia autoritària que pateix l’estat espanyol.
 
Els principals inductors d’atròfia són els que s’autoanomenen homes d’estat. Acull una àmplia gamma de polítics i expolítics, però també d’alts funcionaris de tota mena, a més de líders empresarials i mediàtics i una part significativa de comunicadors i culturalistes. No cal dir que inclou genuïns representants polítics i socials de les antenes autonòmiques. Són ells, els que afirmen que és més important la unitat que la democràcia, són ells els que insisteixen que es pot parlar de tot menys (?) del dret d’autodeterminació.
    
La segona part del curs hauria de versar sobre nosaltres mateixos, sobre com guanyar el dret i la necessitat de la independència en el context que vivim (estat autoritari i democràcia atrofiada). Si la matèria es fes amb cura, si fóssim capaços de pensar històricament, com reclamava Pierre Vilar, podríem treure profit dels exemples ja viscuts, i podríem afrontar la negociació actual sabent què suposa negociar amb un estat autoritari i farcit d’atròfia democràtica.
 
Òbviament ens preguntaríem per què ara. Per quina raó ara una part de l’establishment polític i social espanyol juga a pactar el que no ha volgut acordar mai. Evidentment, per estricta necessitat per a conservar el poder. Exigència ineludible per a construir una majoria parlamentària, tanmateix, oportunitat d’assossegar Europa, i possibilitat d’assegurar vots catalans, actuals i futurs. El PSOE sap que sense una política catalana més decidida i assimiladora no hi ha estabilitat possible a Espanya. Sumar també ho sap. I fins i tot ho reconeix una part del PP.   
 
I la tercera part de l’assignatura hauria de versar sobre el sentit de la negociació. Jo en soc partidari. Ara i sempre. Crec que des del 27 d’octubre de 2017 no hi ha hagut una política catalana més eficaç que la que s’està fent ara mateix. Tinc la convicció que, després d’anys d’activisme polític infructuós i de molta ingenuïtat política, el president Puigdemont està definint una política d’estat (català) que pot donar resultats. Amb tot, espero que ningú es pensi que la negociació amb l’Estat resoldrà el problema de fons.
 
Dono per suposat que el problema de fons exigirà encara més processos de negociació. Processos negociadors que obtindran més o menys resultats en funció de la capacitat de l’independentisme de consolidar una base social més amplia i associada a un projecte de país infinitament més sòlit que el que ara tenim. Crec que la negociació actual només serà exitosa si els nostres dirigents saben encaixar-lo en una estratègia clara i compartida de futur. Acabi com acabi, l’actual negociació d’investidura s’està fent en termes massa conjunturals.
 
D’entrada hem de saber que si acaba bé, vull dir si hi ha investidura, l’endemà mateix l’estat tractarà de revertir-la en tot allò que estigui a la seva mà. De la mateixa manera, que si acaba malament, vull dir si no hi ha acord, l’estat, el PSOE inclòs, aguditzarà l’expiació de l’independentisme.
 
Vull dir, per tant, que al meu entendre s’ha de negociar, però tenint clar que una bona negociació exigeix embolcallar-la d’una política global estratègica de contra-estat, que és tant com dir una política global d’estat català (present i futur) que no tenim. No ho oblidem. Més enllà de l’encert tàctic en relació amb la investidura ens cal una estratègia de fons associada al dret a l’autodeterminació, que és tant com dir vinculada a la ineludible necessitat de configurar un estat modern, eficient i democràtic.
 
No ens oblidem que obsessionar-se en el dit que assenyala la lluna no permet observar-la. La investidura és el dit. La lluna és la independència. I mirar de cara la lluna exigeix empeltar d’encert tàctic la negociació de la investidura amb l’estratègia global i futura de l’independentisme. Necessitem política estratègica d’estat (català). Necessitem tàctica eficaç negociadora per la investidura, i si és el cas per la legislatura. Necessitem refer la força de la base política i social, i del conjunt del projecte independentista. La negociació tàctica s’està fent bé, però, almenys de moment, l’estratègia de l’independentisme està més desdibuixada, la base social més desbravada i la unitat més escarxada del que caldria i podria. Les dones i els homes d’estat català (futur) tenen molta feina, més enllà de la negociació de la investidura. I no cal dir, que la ciutadania que anhela un estat català també té molt a fer. Cal reforçar i capgirar moltes coses.