Artur Mas va avançar les eleccions perquè semblava acabada la via autonòmica i fins i tot l’opció del pacte fiscal. És a dir, per un desig d’anar més enllà en l’aspecte nacional. En aquest sentit, el nou rostre de Convergència i Unió –o Convergència Democràtica de Catalunya, si més no- apareixia com clarament sobiranista, en una línia molt similar a la d’Esquerra Republicana o Solidaritat per la Independència. Aquest era el missatge més o menys explícit de la campanya electoral.

Si realment la justificació de la convocatòria electoral era l’estat propi, semblava normal que CiU acudís a Esquerra buscant el pacte, un cop frustrada l’aspiració de majoria absoluta. I, en tot cas, resultava lògic que els republicans tinguessin recel a donar suport a un govern amb el qual podien coincidir en matèria nacional, però no en les polítiques socioeconòmiques. L’os més difícil de rosegar per part de Mas havia de ser el retorn de l’impost de successions, i la resta de propostes d’Oriol Junqueras per augmentar els ingressos de la Generalitat sense haver de retallar tant com preveia Andreu Mas-Colell.

En canvi, sembla que les negociacions, quan s’han complicat, ha estat precisament en parlar del referèndum d’autodeterminació. ERC demanava una concreció de la data, i CiU s’hi resistia. Mentrestant, les propostes fiscals de Junqueras eren més fàcilment acceptades. O sigui, un Govern que aparenta estar segur en la política econòmica que posa en pràctica, i que busca suports per a la política nacional, accepta abans modificar la primera que arribar a un acord clar en la segona.

Vistes així les coses, s’entén poc l’argument de Mas per convocar les eleccions. Si buscava una majoria clara per caminar cap a l’estat propi amb força, com és que ara, quan li toca pactar, és en aquest camí on manifesta més dubtes? És a dir, podem creure que amb una majoria absoluta, el president no hauria marcat amb claredat el full de ruta de la consulta, tot i ser la causa fonamental de l’avançament de les eleccions?