Pels despistats: La Vanguardia va publicar aquest diumenge un avançament del llibre que Santi Vila ha escrit sobre el procés. Més enllà de la barra de l'autor, o del trist espectacle per la falta de rumb i de virtut d'aquells 24 i 25 d'octubre, el més sorprenent de l'avançament és el contrast entre les pretensions de la prosa i els fets que s'hi expliquen.

Santi Vila presenta amb una llengua i una actitud heroica el que era una transacció lamentable: volia que Oriol Junqueras convencés Carles Puigdemont perquè avancés eleccions i a canvi –en cas de noves eleccions i comptant que ell seria el candidat del PDECat- es comprometia a donar-li suport en una possible investidura. Un intercanvi de favors sense cap grandesa ni respecte als compromisos electorals o a les lleis aprovades pel Parlament –que Santi Vila revestia (com sempre) parlant de tradició liberal democràtica i de seny-.

Després, com que La Vanguardia feia un destacat on es culpava Junqueras de la que situació actual, Josep Rull va retreure a Santi Vila la falta d'ètica per acusar un pres que no pot defensar-se. I Rull té tota la raó. Però mentre els consellers parlen d'ètica, i el nostre Parlament permet que la repressió de l'Estat li marqui l'agenda, ens anem enfonsant en un pou.

Per resumir-ho molt: als anys 70 i 80 del segle XIX Europa va entrar en una etapa de decadència espiritual. L'home volia matar Déu i l'Església, i va matar l'única idea que ens pot salvar en qualsevol moment: la idea que l'amor és més fort que la mort i que no hi ha comoditat que valgui la pena si renunciem a viure en la veritat, a buscar justícia i a crear bellesa. Va perdre's la idea de transcendència, va imposar-se una idea materialista de la igualtat i va estendre's un rebuig frontal al concepte d'elit (agreujat pel ressentiment social que va sempre lligat a una idea materialista de la vida).

Tot això, que també va dur coses bones, als catalans d'ara ens situa en un mal lloc. No s'ha fet mai cap revolució sense transcendència, des del càlcul extrem de pèrdues i guanys. No s'ha fet cap independència des de la por, des de la comoditat material, sense lideratges ni elits intel·lectuals i polítiques. Segur que ara Carles Puigdemont ho veu clar. El dia 10 d'octubre, quan havia de fer la declaració d'independència i després negociar de tu a tu amb l'Estat, es va espantar. Des d'aleshores hem entrat en una espiral decadent de greuges i d'ètica de senyoretes, de confondre justícia i tribunals, i d'omplir-nos la boca de democràcia (quan el que volem dir és llibertat).

No fa gaire vaig trobar-me un gran periodista polític enfonsat. Va explicar-me que no hi ha pla per a la República. Es tracta d'anar passant la legislatura a canvi d'indults i de pacificar el galliner. I els periodistes què faran, els propers anys? Carnassa dels viatges a Estremera? Fer-se els misteriosos amb les intencions de Llanera, sabent com saben que depenen de la nostra docilitat? Mentir destrueix l'ànima. Anar passant destrueix l'ànima. Actuar per no alterar un Estat psicòpata destrueix l'ànima. I en aquest clima de destrucció espiritual tot és possible. Fins i tot que Santi Vila es posi a escriure fent-se l'heroi mentre Espanya fa una regressió al feixisme, ajudada per la nostra falta d'audàcia política i existencial.

*Per saber més sobre la decadència espiritual de la nostra època podeu llegir Per combatre aquesta època (Dues consideracions urgents sobre el feixisme), de Rob Riemen (Arcàdia Editorial, 2018).