Acte 1: Entre el 17 d’agost (atemptat gihadista) i el 20 de setembre del 2017 (detenció de bona part de la cúpula de la vicepresidència de la Generalitat) es fa evident que el govern d’Espanya ha pres una opció inequívocament judicial i repressiva davant les reivindicacions polítiques del sobiranisme català. La mateixa lògica dels escorcolls mostrà clarament que els passos dels responsables de vicepresidència feia temps que eren sotmesos a un estricte monitoratge i vigilància. Un espionatge sistemàtic que havia de permetre donar versemblança a les tesis colpistes elaborades pel tinent coronel Baena. Mentrestant, el coronel Pérez de los Cobos es movia per crear les condicions que permetessin crear l’aparença de que els Mossos d’Esquadra eren el braç armat d’un imaginari cop d’estat. El guió feia temps que s’estava escrivint...
 
Acte 2: Malgrat tot, el diumenge 1 d’Octubre es produeix l’acte de desobediència pacífica més massiu a la història de Catalunya i d’Europa des de la Segona Guerra mundial. Més de dos milions de persones desafien la violència dels cossos de seguretat de l’Estat i culminen un exercici d’afirmació democràtica en el sentit més genuí i estricte del terme. Un fet insòlit. Una demostració d’afirmació cívica rotunda. Una victòria popular indiscutible. Tot i això, les lamentables condicions en les que es desenvolupa el referèndum d’autodeterminació van impedir el seu reconeixement internacional. Fou l’únic botí de guerra per a uns poders estatals que van deixat en l’empeny bona part de la seva credibilitat internacional. Dos dies més tard, el cap d’Estat, el rei Felip VI, fa un discurs històric en el que pren partit pel “a por ellos” i consuma la desconnexió amb la gran majoria de la societat catalana.
 
Acte 3: Entre el 3 i el 27 d’octubre el govern català es veu sotmès a una pressió intensíssima. Per una banda, s’imposa el fet de que el referèndum no ha estat reconegut internacionalment com a font de legitimitat per a una declaració unilateral de independència. Però també és evident que els milers i milers de persones que han fet possible l’èpica del referèndum no podran entendre que l’acte d’insubmissió massiva no tingui conseqüències tangibles. L’eslògan era ben clar: “Som República, fem República”. A mesura que avancen els dies, també es fa evident que el govern espanyol no vol o no pot reconduir la situació cap a un escenari de diàleg. Ni tant sols una convocatòria electoral anticipada sembla que pugui impedir la intervenció de l’autonomia via article 155.
 
Acte 4: Conseqüència: el sobiranisme català ha derrotat els poders d’Estat amb la celebració del referèndum, però el govern espanyol manté el control del poder. Un empat diabòlic. En aquestes condicions, i enmig de tota mena de contradiccions, el govern català es veu impossibilitat per gestionar políticament la situació i s’acaba optant per una autoimmolació èpica sense un pla comú, ni coordinació efectiva: fer una una proclamació de la República estrictament simbòlica a la que, inevitablement, seguirà l’exili o la presó. L’aplicació del 155 va ser immediata. I bona part del sistema polític i mediàtic espanyol ho va celebrar com si es tractés d’una victòria del Reial Madrid a la Champions League.
 
Acte 5: Però el somni humit de bona part del nacionalisme espanyol d’una intervenció indefinida de l’autogovern català tampoc era possible. Rajoy ho sabia perfectament. La UE no entendria una reedició postmoderna del primoriverisme dels anys 20 del segle passat. Tot té un límit. Per això va aprovar un 155 que incloïa eleccions al Parlament de Catalunya abans d’acabar l’any. Les eleccions més difícils per a l’independentisme català. En les que el vot unionista es va concentrar al voltant de Ciudadanos i en les que JxCat va superar en la foto finish final a ERC. La bandera simbòlica de la unitat, el discurs legitimista i el suggeriment reiterat però inconcret d’un retorn en cas de victòria van mobilitzar el vot més emotiu. En aquell moment, una mena d’independentisme neocarlí començava a prendre forma.
 
Acte 5: Com era perfectament previsible, el president exiliat no va tornar. Però es va entrar en un impàs que, inexplicablement, va allargar durant mesos l’aplicació del 155. El fet més rellevant d’aquest parèntesi fou que Carles Puigdemont va pretendre ser investit president des de l’exili. Amb això es va introduir a la política catalana una figura tant innovadora com la de la desobediència subrogada: les conseqüències penals de la desobediència política les paga un tercer. En aquest cas, el president del Parlament. Com és lògic, Roger Torrent no es va prestar per la jugada proposada des de Waterloo. Immediatament fou acusat de “traïdor”.
 
Acte 6: Mesos més tard, d’acord amb la voluntat de Carles Puigdemont, Quim Torra va ser investit president. Però seguint la lògica del legitimisme, ho va fer assumint el càrrec de president del país en règim d’interinitat: un president vicari que ni tant sols ocupava el seu despatx. De manera que, quan més necessari era enfortir les eines d’autogovern, és quan més desdibuixat quedava el perfil de la primera autoritat de Catalunya.
 
Acte 7: El fet més recordat de la presidència de Quim Torra serà la d’un acte de desobediència fake: la seva negativa inicial a retirar una pancarta del balcó de Palau de la Generalitat. Certament, una exigència arbitrària i injusta de la Junta Electoral. Una cosa no treu l’altra. La pancarta fou retirada amb dos dies de retard, però això no impedí la humiliació de veure la primera autoritat de Catalunya jutjada i condemnada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
 
Acte 8: El 25 de gener d’enguany la Junta Electoral Provincial rebutja el recurs d’incompetència presentat pel president Torra a la seva inhabilitació. El recurs urgent del president Torra al TS tampoc tindrà èxit. Donada aquesta situació, el president del Parlament reacciona retirant a Torra l’acte de diputat però preservant la seva continuïtat com a president. Això no evita que dirigents de JxCat li tornin a demanar un exercici de desobediència institucional subrogada.
 
Acte 9: El 29 de gener d’enguany, el president Torra compareix públicament per donar per finalitzada la legislatura. La raó esgrimida és la més greu en tot govern de coalició: la deslleialtat. Torra acusa literalment de deslleials als seu socis de govern. Però tot seguit afegeix que no convocarà eleccions fins que no siguin aprovats els pressupostos que el vicepresident del govern ha pactat amb Catalunya en Comú. I, contra tota lògica, insinua que l’aprovació dels pressupostos tampoc significarà la convocatòria automàtica d’eleccions.
 
Acte 10: Ningú no sap quan es convocaran eleccions. Entre d’altres raons perquè el simulacre de desobediència del president Torra ha regalat al Tribunal Suprem una part de la capacitat de decisió sobre el calendari polític català. El fet, però, és que la campanya ja ha començat. I el primer acte de masses de la candidatura que ningú dubta que encapçalarà simbòlicament Carles Puigdemont fou l’acte de fa una setmana a Perpinyà. A l’espera d’un  ordenament intern molt complex, l’espai liderat per Puigdemont va mostrar clarament les seves cartes electorals.
 
Quines s’apunten ja com les idees força de campanya de l’espai liderat per Puigdemont? Bàsicament, tres. En primer lloc, la carta del president legítim, com a candidat simbòlic. En segon lloc, el flirteig amb l’imaginari de la desobediència i el “no surrender”. I, en tercer lloc, presentar la libido partidista d’una lluita implacable pel poder amb l’estètica de l’amor desinteressat per la unitat. Cabdill, èpica i generositat patriòtica. El destinatari preferent dels dards és i serà Esquerra. Una ERC que, en negatiu, serà presentada com inconseqüent amb el mandat de l’1 d’octubre, neoautonomista i partidista. Davant d’això, el partit republicà té dues opcions: entrar al drap en la lluita que proposa JxCat o fer un discurs totalment desacomplexat, molt pedagògic i d’alt contingut polític adreçat a espai social del sobiranisme d’esquerres i que pugui ser entès majories socials molt àmplies.