El passat 26 d'abril, el Parlament de Catalunya va aprovar una reforma de l'impost de successions i donacions que el torna a situar com un dels més elevats a tot l'Estat espanyol. Aquest projecte de llei ha estat aprovat amb el suport d'ERC, l'abstenció dels comuns i també amb el suport de Junts per Catalunya, una formació que històricament havia abanderat la lluita contra aquest impost.

El més preocupant no és que Junts per Catalunya hagi decidit aprovar una mesura com aquesta, que sembla ser conseqüència dels jocs i les majories parlamentàries actuals, sinó que hagi desaparegut de l'escena pública un discurs contra aquesta nova càrrega impositiva.

És fonamental recordar que l'impost de successions és injust i cruel. Ho és –primer de tot- perquè s'aprofita d'una situació plena de dolor per a les famílies, i en segon lloc perquè tornar a gravar un patrimoni que ja ho ha estat de forma severa durant tota la vida del difunt. Per què la mort ha de ser un motiu per tornar a pagar pels mateixos diners?

L'impost de successions, però, també és ineficient perquè distorsiona les decisions econòmiques de les persones. Quan les administracions penalitzen l'herència, el que acaba succeint és el desincentiu a l'estalvi personal i entre diferents generacions. Apujar l'impost de successions és la via més efectiva per fomentar un estil de vida a la Homer Simpson: aquell qui ha pogut estalviar tota la vida ho acabarà pagant car, i en canvi aquell qui havent tingut l'oportunitat d'estalviar ha decidit fulminar el seu patrimoni -sense pensar en el llarg termini- es veurà recompensat.

Imaginem dues persones que tenen la gran sort de guanyar 100 milions d'euros gràcies a la loteria. El primer decideix viure la gran vida i gastar aquests diners en cotxes de luxe, viatges per tot el món, grans festes i en anar cada dia a sopar en un restaurant d'estrella Michelin. El segon, en canvi, decideix invertir els diners en empreses tecnològiques i en obrir un negoci. Al final de la seva vida ha utilitzat els diners per crear progrés, riquesa i treball. No som ningú per decidir com la gent ha de viure la seva vida, però sembla lògic qui si hem de castigar fiscalment algú no hauria de ser aquell qui contribueix al benestar i al creixement econòmic.

En la majoria d'ocasions l'argument que s'utilitza per defensar la pujada de successions, o de qualsevol impost en general, és la necessitat que els rics paguin més impostos. Poca gent pot estar en contra que aquells qui més tenen siguin els qui més paguin, però el cert és que aquesta ja és la realitat. Actualment els rics ja són els qui més paguen. Per tant, la pregunta és evident: quant més han de pagar? Hi ha alguna mena de límit? Què justifica no posar impostos del 80 o el 90%? En quin punt un impost passa de ser just a confiscatori?

En aquest sentit, és curiosa la situació paradoxal que es dona en l'independentisme. La resta de comunitats autònomes porten anys acusant Catalunya de no voler solidària pel fet que molts catalans considerem que és injust l'espoli fiscal al qual se'ns sotmet. En quin moment la solidaritat de Catalunya envers les altres comunitats es converteix en espoli? Quin percentatge del nostre PIB hem de regalar perquè no es consideri que Catalunya és insolidària?

Una reforma de la fiscalitat catalana és important si volem gaudir d'unes arques públiques responsables i sanejades, però la penalització a l'estalvi i la fragmentació de la inversió econòmica només suposarà un menor creixement econòmic, que a la vegada acabarà afectant de manera negativa la societat en el seu conjunt.