Fa uns dies, s'escrivia en aquesta capçalera un article en el qual es qualificava l'impost de successions com a "injust i cruel" arran de la reforma sobre aquest impost aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 26 d'abril. Avui, intentarem descriure per què aquesta percepció és errònia i com deixa de banda la utilitat d'aquesta figura fiscal.

En primer lloc, es fa evident que l'Estat no entra, en gran manera, en com els pares i mares acompanyen el creixement dels seus fills i filles, ni hauria de fer-ho. Ara bé, qualsevol administració pública sí que ha de dotar-se de les eines necessàries perquè cap infant o jove creixi en posició de desavantatge per a desenvolupar totes les seves capacitats.

Amb aquesta lògica, observem com una de les millors herències que els pares i mares lleguen als seus fills és el capital humà, social i cultural acumulat, en forma de motivació pels estudis, entorns social i econòmicament dinàmics, contactes o acompanyament i constatem que aquest element està distribuït de forma molt desigual entre famílies, per motius de renda, d'ocupació, nivell educatiu i altres, clarament a favor de les famílies més benestants.

Seguint en la línia de l'argument anterior, també cal recordar que la desigualtat de renda, un dels elements que més incidència té en el grau de desigualtat d'una societat, té un fort component hereditari. Existeix una forta correlació positiva entre els ingressos dels pares i la renda futura dels fills. És a dir, aporten evidència empírica que la transmissió intergeneracional de desigualtats existeix.

En un pla diferent, a nivell agregat, la concentració de capital i la seva transmissió en grups socials tancats pot generar una assignació ineficient, en la mesura que els recursos podrien estar més ben utilitzats a partir de polítiques públiques redistributives que donin oportunitats de consum i inversió a altres persones, més enllà d'engreixar butxaques que ja solen ser plenes, com descrivim en el paràgraf anterior. És, per tant, possible obtenir una assignació més eficaç de recursos, una renda nacional superior, alhora que es produeix una distribució més equitativa del capital.

En aquest punt, per tant, si observem que les desigualtats en la nostra societat es reprodueixen de generació en generació, qualsevol transmissió directa de capital de pares a fills el que fa és accentuar aquestes diferències, donant oportunitats d'acumulació als qui han tingut la sort de néixer en una família benestant, però també generant un risc de mala assignació de recursos des d'un punt de vista estrictament utilitarista.

Els termes del debat, per tant, no poden girar al voltant de la suposada crueltat de pagar un impost en un moment complicat, sinó de trobar una bona manera, en termes d'eficiència i de càrrega administrativa, de combatre la desigualtat i donar oportunitats a tothom. I és en aquest punt que la recerca empírica troba evidència sobre la utilitat de la imposició sobre les successions, sobre el capital i la importància de desconcentrar-ne la propietat.

Fa temps que el sentit de justícia interpel·la una generació de joves en aquest país que ja ha vist i viscut prou vegades com els diners i recursos es reparteixen de forma injusta i poc merescuda, i és per això que cal que també, aquesta generació, s'atreveixi a entrar al debat. Perquè la igualtat d'oportunitats no són unes paraules buides, sinó un element bàsic per a les relacions democràtiques.