Per què un model federal? Aquesta és la pregunta que ens feia el PSC aquest darrer divendres al Museu de Granollers, en l'intent de donar resposta a un posicionament que encara no ha trobat la centralitat de la política catalana actual. La xerrada, en obert i per a tothom, va comptar amb la presència del professor Gabriel Colomé i del diputat Pedro Sánchez. Més enllà de fílies i fòbies, l'acte va esdevenir una radiografia de la situació del país, sense equívocs: hi ha una part que s'entesta a explicar la seva proposta i que vol fer-la entenedora; i hi ha una altra part que viu de la retòrica indulgent i del "bonrotllisme" de façana, amb un discurs ple de tics del manual "del bon progre" (fet de pàgines i pàgines de buidor, tòpics i llocs comuns), amb fets que no necessiten cap mena de dada, sense definició ni concreció. Dues maneres de viure el "federalisme", PSC i PSOE, Colomé i Sánchez, mostrant, sense voler-ho, la distància que existeix entre Catalunya i Espanya, voteu el què voteu, sigueu part de la claca o us ho mireu de lluny.

Catalunya estén la mà, tal com va fer Gabriel Colomé en un discurs tècnic, rigorós i, també, proper i entretingut. L’exdirector del CEO sí que va saber explicar el perquè d’un model federal, amb xifres, amb arguments i amb la convicció de subratllar l’encaix dins aquella idea d’Espanya que prové de la constitució de 1978, "una constitució d'estructura federal" en essència. A més, la seva exposició va fer memòria de l’aznarisme, va definir els "independentistes no vinculants", va reivindicar la reforma del Senat i va imaginar-se Rouco Varela com a protagonista d'El Reino de los Cielos. Tot això sense oblidar l'aparició de les notes de la Marxa Imperial d’Star Wars o una traducció simultània del klingon. Colomé també es va esmerçar en deixar clar que no és el mateix un nacionalista que un independentista ("a aquests darrers els respecto moltíssim") i va explicar, en un bon torn de preguntes final, que ser federalista "és una qüestió de valors, de pacte i de diàleg entre pobles" i que aposta per l'ànima de la revolució de 1787 als Estats Units, "e pluribus unum".

De l’altra banda –o, de fet, al costat–, el diputat Pedro Sánchez va resultar molt educat i molt amable. Però no va saber oferir, en les dues hores que va durar l’acte, cap mena de proposta convincent. Politesse sense suc ni bruc. Parole parole. Fum que sobrevola la manca de projecte, la no definició i la poca ambició d’entesa contundent i programàtica. És trist, però és tan cert com hi ha món: el partit que històricament ha ocupat el lloc central del progressisme català sí que té una proposta per a Espanya –i això, malgrat la ineficiència de Pere Navarro–. El mateix partit, més enllà de l’Ebre, no. Perquè assumir el federalisme implica una renúncia difícil d’acceptar: s’ha acabat ser hegemònic i uniformitzador. Vol dir que existeix, de debò i de facto, la plurinacionalitat i el plurilingüisme. I, encara més terrible: acceptar que la unió és entre iguals.

És aquesta la gran desgràcia del moment que ens toca viure, siguem independentistes, federalistes o aferrissats mantenidors de l’statu quo. Aquest, però, és el gran repte, l'evidència que cal afrontar: Catalunya, sigui com sigui, no encaixa en aquesta fórmula política. Madrid queda molt lluny si l'alternativa és, o bé un compendi de bones paraules sense pes, o bé la incomprensió que atia l'odi. I com s'agraeix que hi hagi alternatives.