En el panorama internacional, el 2020 ens durà a veure quin és el desenvolupament d'alguns escenaris de confrontació i d'altres que caminen cap a la pau o el post-conflicte. Mentre les grans potències donen la guerra a Síria per acabada, la retirada de les tropes nord-americanes de la frontera amb Turquia ha obert nous enfrontaments armats a la zona i ha permès als gihadistes d'Estat Islàmic i d'altres grups de guerrillers tenir marge ampli per tornar a matar i acarnissar-se, principalment contra la població kurda i d'altres minories ètniques. Que els països grans donin la guerra siriana per acabada és d'una gran hipocresia i les conseqüències immediates poden ser molt negatives: el reconeixement fàctic del règim de Bashir al Assad, que clarament ja està duent a terme polítiques de càstig contra les zones que han estat rebels, no només retorna la legitimitat internacional a qui durant aquests anys s'ha titllat de dictador i autoritari sinó que és una bufetada a la societat siriana que tant ha patit. Tanmateix, si es dona la guerra per acabada oficialment, molts estats poden començar a promoure el retorn dels refugiats. Vistes les primeres mesures d'Al Assad de reconstrucció i reconfiguració demogràfica a discreció, res du a garantir que el retorn d'aquells que van fugir sigui ni segur ni pacífic.

Tampoc hi ha massa elements per ser positius amb alguns dels països on la població s'ha aixecat aquest 2019 contra el règim o l'statu quo. No sembla que els hongkonguesos tinguin massa poder de negociació davant la Xina de Xi Jinping però tampoc semblen disposats a rendir-se. Continuar tenint el sistema de drets i garanties únic dins la República Popular de la Xina és un privilegi que no es poden permetre perdre. Aquesta és la seva principal carta: tenen tant a perdre que estan disposats a patir baixes. Ja han comprovat que ni l'anterior potència, el Regne Unit, alça la veu massa alt davant el tot poderós imperi comercial així que només es tenen a ells mateixos. Aquesta percepció deu ser compartida per moltes altres societats en peu de guerra perquè l'anomenat Nord Global està immers en les seves pròpies dinàmiques i fluxos polítics i sembla poc amoïnat per recuperar el lideratge de fa unes dècades en la defensa dels drets i les llibertats. Quan les poblacions s'han alçat al Sudan, a Xile, a l'Equador o al Líban, pocs han estat els estats que han reclamat de forma taxant que es respectin els drets i la seguretat dels ciutadans. Quin estat no té un grup o minoria que podria seguir la corrent de mobilitzacions?

Fem doncs un esforç per pensar en dinàmiques o elements que puguin deixar lloc a l'optimisme: a nivell mundial, tot i que de forma molt desigual encara –tant geogràficament com per segments de població– creix la consciència ambiental i energètica, la consciència de les desigualtats nord-sud que ofeguen a tants milions de persones, creixen els llocs del món on els drets de les nenes i les dones passen a estar legislats i protegits (tot i que, alhora, creixen els països del nord on els populismes o la ultradreta volen fer-los retrocedir) i es comença a parlar de forma més àmplia de com el sistema capitalisme és l'arrel de molts dels problemes actuals. Només amb societats conscients podem aspirar a societats exigents. Només amb nords crítics podrem tenir suds lliures. No hi ha altra via que continuar treballant tots, en el dia a dia, en els nostres entorns, per contribuir al debat públic informat, respectuós i crític, molt crític.