Perquè es barallen

18 de febrer de 2022
El PP salta pels aires. Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso lliuren una guerra sense treva al PP de Madrid, i als mitjans de la dreta i de l'extrema dreta, que encara es presenten com a nacionals d’Espanya tot i que realment estan cada cop més pensats com a regionals. Ho fan davant l'astorament dels barons del partit i del silenci expectant del PSOE, Vox i Ciutadans que, cadascun a la seva manera, esperen recollir-ne rèdits electorals o bocinets.

És una batalla que té un punt infantil, sense massa trellat ideològic més enllà de si cal abraçar amb més o menys entusiasme els ultres de Vox després de cada elecció, i que ara respon a males relacions personals. Unes punyalades entre companys de partit que es fan en el marc de la fortor de corrupció -fins i tot amb el material sanitari en pandèmia- que fa massa anys que envolta el partit al DF espanyol amb múltiples trames.

La baralla entre dos dirigents que fa uns anys eren amics i que confiaven l'un en l'altre (Ayuso va ser una aposta de Casado per renovar el partit a la Comunitat poc després de fer-se, contra pronòstic, amb el liderat) és un regal al PSOE, tal com explicava Oriol March. Quedar primer a les eleccions ajuda molt a poder formar govern, i la desmobilització i fragmentació que es pot produir a la dreta a les pròximes generals poden posar les coses fàcils a l'erràtic Pedro Sánchez, que exhibeix encara baraca tot i els seus escassos esforços per conrear-la.

Per això és sorprenent la lleugeresa d'uns i altres al PP per tirar per la borda les seves expectatives de tornar a la Moncloa. Els conservadors, a Madrid, són víctimes de la seva hegemonia. L'aznaritat, el punt final de l'acomplexament de la dreta espanyola que va posar en circulació Manuel Vázquez Montalbán, va dibuixar el terreny de joc per guanyar-li a l'esquerra la batalla cultural a la capital. En el tombant de segle es van posar les bases dels canvis socials i econòmics. S'hi va concretar el poder econòmic, i es van captar elits i professionals liberals de les províncies de l'Espanya buidada que ara descobreix com li han pres la cartera. Tot plegat abonant el discurs de la recentralització i d'aquell patriotisme constitucional que ha acabat en la banalitat de la bandera espanyola al balcó i al canell, i en l'agressiu "a por ellos". Un còctel que ha donat una gran fortalesa a la dreta i situat a l'esquerra, també pels seus errors, a la defensiva.

Una hegemonia social i mediàtica que, des del Tamayazo del 2003 i l'arribada d'Esperanza Aguirre al poder, s'ha convertit en política. Ni els escàndols de corrupció van servir per fer fora el PP del poder a la comunitat el 2015 i el 2019, quan més empastifada estava la situació. Si perdia vots, ho feia en favor de Ciutadans i Vox, les seves escissions electorals amb les que podia pactar després. En política, els antagonistes són els que cohesionen, més quan són forts i amenacen d'arrabassar espais de poder.

Quan hi ha una alternativa a l'altra banda, en aquest cas seria si hi fos a l'esquerra, els partits tanquen files per evitar perdre el poder. Si això no passa, quan l'adversari no compareix, es barallen entre ells i la mala gestió, o els casos de corrupció, s'estenen. I no hi ha pitjor enemic que el que coneix les teves misèries perquè t'has passat anys treballant i conspirant braç a braç. Ho veiem ara a Madrid i al PP amb l'espectacularitat de l'enfrontament que un i altre tenen clar que es juga als mitjans. Però en el seu moment, i amb totes les distàncies que vulgueu, ho vam veure entre Felipe González i Alfonso Guerra o entre Jordi Pujol i Miquel Roca quan el PSOE i CiU eren màquines de guanyar eleccions i no s'intuïa alternativa. I s'observa també en alguns ajuntaments metropolitans del PSC després de quatre dècades de majories absolutes. El cas del Consell Esportiu de l'Hospitalet és paradigmàtic, un municipi on els socialistes tenen 14 dels 27 regidors i ERC lidera l'oposició amb només 5. La manca d'alternativa primer relaxa la gestió, després enfronta internament, i finalment pot acabar creant monstres. El risc és que se'n beneficiï el populisme més desvergonyit.