T'estimo perquè ets com ets. Segons els pedagogs Arno i André Stern, aquesta frase té efectes prodigiosos en un infant. Li regala confiança en ell mateix i en el món i l'ajuda a fer-se gran. En lloc de les amenaces i la por i el si no t'esforces no seràs res a la vida, l'amor incondicional.

Potser és perquè, com diuen els Stern, tots portem a dins un nen ferit. Potser és per això que un t'estimo-perquè-ets-com-ets ens cura els genolls pelats molt més enllà de la infantesa. No en va la declaració d'amor més perfecta de la història del cinema diu: "T’estimo quan tens fred a 21 graus, t’estimo quan trigues una hora per demanar un entrepà, adoro l’arruga que se’t forma damunt del nas quan em mires com si estigués boig".

Perquè arriba un moment, o sigui una edat, que ja n'estem fins als nassos –amb arrugues al cim–, de la gent que projecta en nosaltres el que no som. Perquè tu i jo també ens hem enamorat de projeccions que tenien poc o gens a veure amb la persona que hi havia al darrere. Perquè ens ha costat el que no està escrit reconciliar-nos amb el nostre jo però, ara que volem creure que ens n'hem sortit, preferim que els altres ens acceptin així, fredolics i carregats de punyetes davant d'una carta de restaurant.

Si fóssim immortals, no tindríem tanta pressa. Però resulta que ens morim i que l'amor és l'única cosa que dona sentit al cicle macabre de néixer i créixer i tal. D'aquí la urgència de coincidir amb companys de trajecte que ens estimin perquè sí, de cap a peus, arrugues del nas incloses.

Doncs això, que he vingut aquí aquesta nit perquè quan t'adones que vols passar la resta de la teva vida amb algú, vols que la resta de la teva vida comenci tan aviat com sigui possible.

I, posats a demanar miracles, que la nostra pel·lícula no s'acabi mai.