De tant en tant, a les xarxes socials, així com a la premsa o a la ràdio convencionals, apareixen comentaris, sovint indignats, a propòsit del nom real d’algunes ciutats. No són poques les observacions fetes amb més patriotisme que no pas ciència, amb gent que s’enfila per les parets quan sent algú que ha tingut la gosadia de dir "Lérida"! o "Gerona", parlant en espanyol, referint-se a Lleida o Girona. Es tracta de gent que, segurament, mai no s’ha aturat ni un segon a pensar que, en català, ens referim a Londres, Ginebra, Saragossa, Osca, Terol, Sant Sebastià o Nova York, parlant de ciutats que, en realitat, es diuen London, Genève, Zaragoza, Huesca, Teruel, Donostia o New York, en la llengua del territori on estan situades.
De fet, tot és molt més simple del que pugui semblar. Moltes poblacions, a banda del nom originari, també tenen, a causa de la seva importància política, econòmica o cultural, altres denominacions en les llengües dels països amb els quals han estat en contacte al llarg dels segles. Una ciutat que es diu de moltes maneres i té forma pròpia en diversos idiomes significa que és una ciutat ben coneguda més enllà dels seus límits. Per això, mentre nosaltres parlem de París o Frankfurt, els italians es refereixen a Parigi o Francoforte, i el Gênes dels francòfons és la Gènova nostra, amb accent, o el Genova sense accent dels italians en l’idioma originari. I nosaltres, com quasi tots els idiomes, anomenem Alger la ciutat nord-africana que per als espanyols és Argel. Tots ens referim, doncs, a la mateixa ciutat, però de formes diferents, cadascú en la denominació pròpia de la seva llengua, quan aquesta existeix. La població murciana de Lorca és Llorca per als catalans, com la Córdoba andalusa és Còrdova, mentre que la italiana Livorno és Liorna en català, amb refrany inclòs: A Liorna, qui hi va no torna. De Siracusa, a l’edat mitjana, en català en dèiem Saragossa de Sicília...
Quin és el nom real d’una ciutat, doncs? Aquí caldria distingir entre el nom oficial, legal, administratiu d’una població i el nom emprat en cada idioma. D’entrada, el més habitual és que un catalanoparlant, per exemple, utilitzi normalment sempre en català els topònims de poblacions dels Països Catalans, parli en la llengua que parli: "Estaré toda la semana en Lleida" o bé "este domingo iré a Girona", "ella vive en Ciutadella", "su madre es de Alacant", però no passaria res si ell, o qualsevol hispanoparlant, diguessin "estaré toda la semana en Lérida" o bé "este domingo iré a Gerona", "ella vive en Ciudadela", "su madre es de Alicante", perquè una conversa no és una instància, ni un testament.
Una altra cosa ben diferent és adreçar un escrit oficial del tipus que fos al batlle d’aquestes localitats. En aquest cas, cal emprar les formes oficials autòctones, el nom oficial dels municipis, i no pas la versió en altres idiomes com ara Lérida, Gerona, Ciudadela o Alicante, com nosaltres no escriuríem Ciutat Reial o Nova York si féssim un escrit a la primera autoritat municipal o a organismes oficials d’aquestes ciutats, per més que continuéssim referint-nos-hi en català, en una conversa o en un text escrit en la nostra llengua. Els noms de moltes ciutats tenen forma pròpia en diferents llengües i, per tant, són aquestes formes singulars les que cal fer servir amb normalitat quan es parlen altres idiomes.
Una altra qüestió, també senzilla d’entendre, és el nom de les persones. No fa gaires segles, no sols era normal de traduir els noms de les persones, sinó, ben sovint, també els cognoms. I, generalment, la traducció es feia al llatí. És el cas, per exemple, del nostre Ramon Llull, Raimundus Lulius per a molts fora d’aquí, de l’antic monjo agustí Martin Luther, en català Martí Luter, que signava en llatí Martinus Luterus, o bé del francès Joan Calví, en realitat Jean Cauvin, llatinitzat com a Calvinus, d’on ha passat a altres idiomes, com l’italià o l’espanyol, en la forma Calvino. Però, en l’actualitat, ja fa temps que aquesta pràctica de traduir fins i tot els cognoms ja ha desaparegut.
Però hi ha idiomes com l’espanyol, sobretot en la pràctica de la variant usada a Espanya, que mantenen encara una tirada irrefrenable a canviar els noms de les persones, si bé ningú no gosa modificar-ne ja els cognoms. És el cas de l’escriptor Jules Verne, nascut a la ciutat bretona de Nantes, convertit en Julio Verne a Espanya. I he vist també referències a un tal Guillermo Shakeaspeare, dramaturg anglès, William de nom, i al músic alemany Juan Sebastián Bach, que en realitat es deia Johan Sebastian. Els noms de personatges famosos (músics, escriptors, pintors, etc.) és cert que hi havia tendència a traduir-los a la llengua de cadascú i això passava també en el cas del català. Però ja no té cap sentit fer-ho en ple segle XXI.
En l’actualitat, però, és pràctica universal de respectar el nom real de cadascú, tot i que la tendència habitual de traduir-ho tot per part d’algun idioma ens ha dut a alguns a recordar, per exemple, que "jo em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular" i ningú no té cap dret, ni autorització, ni llicència especial per modificar el nom de les persones, al seu gust i conveniència, amb el pretext estúpid que no parlen l’idioma de la persona en qüestió.
Podem dir, per concloure, que els noms de les persones tenen una sola forma i és l’original en la llengua de cadascú, forma que coincideix també amb el nom legal tal com estem inscrits, a tots els efectes jurídics i en tots els tràmits administratius. La sola excepció que continua vigent a tot arreu és la pràctica habitual d’adaptar o traduir al mateix idioma el nom de la majoria dels reis, prínceps i papes, en el cas que aquests no pertanyin a la nostra cultura, com és el cas català, mancats en l’actualitat de reis, prínceps i papes del país.
Parlant del papa, per exemple, més enllà de l’antropònim "Franciscus" en llatí, el normal és que nosaltres, parlant català, l’anomenem Francesc, com abans dèiem Benet a l’anterior o Joan Pau II a qui va precedir-lo. Però, per referir-nos a la mateixa persona, haurem d’anomenar-lo François quan parlem en francès, Francisco quan ho fem en espanyol, Francesco si ens expressem en italià o Francis si ho fem en anglès. Pel que fa a les reialeses, enraonant en el nostre idioma, tant podem parlar, doncs, de la princesa Margaret com Margarida (Anglaterra), del rei Juan Carlos com Joan Carles (Espanya) o del príncep Albert (Mònaco), el nom del qual coincideix escrit en la seva llengua i en la nostra. Pel que fa a la resta de mortals, els que no som ni reis ni reines, ni prínceps ni princeses, ni papes, tenim un nom i el sap tothom: el nostre. I ningú no té cap dret a canviar-nos-el.