Bertrand Russell deia que els factors més interessants del treball professional són la possibilitat d’exercitar unes habilitats que hem après durant anys i la construcció de la nostra pròpia personalitat així com la possibilitat de construcció d’un servei, d’un projecte que ens fa sentir satisfets quan el veiem acabat.

Ja saben que Russell va escriure “La conquesta de la felicitat” i afirmava que la constància en un propòsit no feia a les persones necessàriament més felices, però era condició indispensable per intentar feliç.

Existeixen, però, dones molt capacitades per a certes habilitats i satisfetes d’intentar construir com antònim de destruir. Constants en la seva intenció de ser bones en la responsabilitat professional i constants en l’objectiu d’aconseguir-ho durant molts anys i que la societat ens ha privat de la seva aportació perquè s’han tancat a casa o en entorns molt reduïts pel mal irreparable d’actituds d’abús en l’entorn laboral.

Aquesta setmana, la del Dia Internacional de les Dones, he triat compartir amb els molts o pocs lectors d’aquest article una reflexió arran d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Concretament, la sentència ratificava la condemna a un Mosso d’Esquadra (9/2023) per l’acció d’assetjament cap a una companya. La sentència (petita victòria) fa referència a un mosso, però és aplicable a qualsevol ambient de treball on la jerarquia s’usi, no per mostrar lideratge i idees innovadores, sinó com a instrument per abusar de la posició cap a les dones del seu entorn a les que recorda sovint la seva jerarquia per infravalorar-les i fer comentaris masclistes amb impunitat.

He vist aquesta actitud en organitzacions jerarquitzades, ja sigui en l’àmbit sanitari o en organitzacions i institucions polítiques. Cal tallar de soca-rel aquests comportaments, perquè són injustos, són masclistes i són destructius. Si els testimonis d’accions d’aquest tipus de comportaments callen (grans silencis) pensant que trauran profit de la destrucció d’una companya, s’equivoquen perquè en l’acció de permetre-ho hi ha inherent la pèrdua de la integritat.

Segons la sentència que condemna el mosso a sis mesos de presó i quasi 150.000 euros de multa, la mossa que va reunir la força necessària per a denunciar-ho, havia tingut responsabilitats en la unitat d’investigació, però quan va tornar d’una baixa maternal el seu cap només li assignava funcions de suport a la seva persona i tasques administratives. Segur que molts hem sentit comentaris inadmissibles referits a les baixes per maternitat i a la reducció horària per alletament. Segur que molts heu plantat cara defensant un dret assolit i la supervivència de l’espècie. Si no ho heu fet, potser encara hi sou a temps.

Com que l’agent no acceptava comentaris sobre la seva situació hormonal, el seu cap ja no la convocava a reunions on s’obtenia informació necessària per encarar l’acció professional. Afortunadament, alguna de les seves companyes va acceptar declarar com a testimoni; doncs encara que costi de creure, no sempre hi ha companys disposats a acceptar que el cap (de la unitat, del servei, del grup parlamentari, de l’executiva, el regidor o l’alcalde) tracta injustament als seus col·laboradors tot fent discursos per la igualtat.

Desconsiderar l’opinió d’aquestes subordinades, tractar-les d’inestables, vincular el rendiment en la feina amb la vida sexual o amb l’etapa vital de fertilitat amb paraules feridores és més habitual del que podríem creure. Tot i ser molt clara la sentència, vull destacar que estableix un vincle d’aquest tracte degradant, abusiu i assetjador amb els danys posteriors en la salut mental d’aquesta mossa d’esquadra. En aquest cas i en d’altres els comentaris sobre la forma anatòmica de certes parts del cos, sobre la menstruació, la menopausa o la freqüència en les relacions sexuals adquireixen un protagonisme que no els correspon.

Quan hi som, podem tallar de soca-rel aquestes actituds, però quan passen en un àmbit en el qual no podem ser-hi, el que coneixem és la pèrdua d’autoestima de magnífiques professionals sotmeses a abús de poder i assetjament en l’àmbit laboral, educatiu, polític. Canvien el seu somriure per la tristesa, rebutgen el seu cos i acaben obsessionant-se pels qualificatius mil vegades pronunciats per l’assetjador.

Por, estat depressiu, ansietat, pànic, agorafòbia, aïllament, insomni, malestar intestinal, inseguretat, substitueixen -a voltes- a l’optimisme, la capacitat de planificació, la sociabilitat, l’alegria, la pulcritud en l’exercici de la feina que tenen encomanada.

Estímuls externs similars poden desencadenar les mateixes sensacions encara que el període on van estar sotmeses a conductes abusives faci anys que va acabar-se. És llavors quan ens adonem que hem perdut el gran potencial que ens aportaven i no sabem què fer per recuperar-lo. Massa ensorrades per plantar cara als procediments judicials, moltes viuen en silenci, recloses en un món petit, el que podia haver estat un món ple de projectes útils per un futur millor.

Simone de Beauvoir ja va advertir-nos que la humanitat preferia perdre la meitat del seu potencial abans que establir un sistema de respecte absolut cap a les dones. Estic parlant de dones valentes capaces de neutralitzar delinqüents armats, capaces d’intervenir sobre el cos humà per a guarir-ne grans dolències o capaces de canviar el món, però anul·lades, desconstruïdes, esmicolades dia a dia per la sistemàtica anul·lació, per la destrucció de la seva autoestima, per veure barrades les seves possibilitats, per utilitzar la seva biologia com un insult, per gastar tota la seva energia en sobreviure i no poder crear.

A elles vull dedicar aquest 8-M. A totes les que encara no poden explicar-nos la seva història.