Aquesta setmana, dijous, hem fet notar el centenari del naixement d'Ástor Piazzolla, i sempre és oportú esquerdar els imperatius de l'actualitat per adreçar-nos a un creador musical majúscul la història del qual ens recorda que, encara que molts avui ho neguin o ho relativitzin, el talent existeix i es manifesta d'una manera segurament capriciosa i injusta. L'art i la genialitat no entenen de sufragi universal, i un sol individu pot remoure la història sencera de la música amb més fondària que aules senceres de deixebles disciplinats.

El tango va evolucionar primer des de la dansa d'immigrants fins a una forma de cançó molt distintiva i poètica que Piazzolla va convertir més tard en una expressió més avançada, frec a frec amb influències clàssiques i contemporànies, i oberta al diàleg amb el jazz. Tot plegat, sense desprendre's mai d'un instrument tan aliè al prestigi acadèmic com era l'humil bandoneó, ni perdre l'essència d'aquesta música originària del Rio de la Plata. Piazzolla va fer cas així dels consells que li va donar la pedagoga Nadia Boulanger, que li va ensenyar a ser ell mateix i a deixar-se estar de complexos culturals. "Aquí hi ha el vertader Piazzolla. No l'abandoni mai".

És possible que parlar d'aquest músic argentí criat a Nova York en aquests moments sigui una sobirana excentricitat, i que no interessi gaire més enllà dels estudiants de l'Esmuc, i no pas tots, però la seva figura no només és exemple d'una lucidesa creadora, sinó del triomf de la determinació més obstinada per damunt del soroll del món. Piazzolla va ser detestat i insultat, el van acusar d'assassinar un tresor nacional com el tango, i el terme piazzollero es va fer anar amb connotacions despectives. El seu caràcter, amb rampells un xic abruptes i, diuen, amb certa obsessió pels diners a la seva etapa última, no hi va ajudar: a Mallorca encara recorden el cop de puny que li va propinar al seu mànager, Aldo Pagani, davant de tothom, durant un assaig a l'Auditorium de Palma, el 1975.

Si ell hagués fet cas d'aquestes pulsions populars, o li hagués afectat el menyspreu abanderat des d'un cert patrioterisme de vol gallinaci, potser ho hauria deixat córrer. Feliçment, va persistir, i va guanyar, i ens va deixar els magnètics àlbums del quintet, i de l'octet, i del nonet, i els que recullen les seves trobades amb el gran Roberto Polaco Goyeneche. I l'opereta Maria de Buenos Aires, i Adiós, Nonino, i Balada para un loco, i Oblivion, i aquell Libertango que molts, la generació del pop i el rock, vam descobrir en la veu de Grace Jones.

Piazzolla va fer un tall transversal a la música passant per alt si tocava teixit popular o culte, i no hi ha gaires coses més modernes. Va incorporar un gènere de perifèria com el tango en el gran corrent del segle XX, i ens va deixar el 1992 després d'haver actuat diversos cops a Barcelona, inclosa una visita a l'Àngel Casas Show, set anys enrere. Va dir la seva vídua, Laura Escalada, que a la capital catalana la seva música sempre va ser més apreciada que a cap altre lloc de l'Estat, i seria bonic pensar que d'allò en queda una estela duradora més enllà del temps.