Tot el segle XIX és una obstinada, persistent i tenaç petició d’autogovern, en forma d’autonomia, per part dels territoris americans que formaven part d’Espanya i que, en qualitat d’Espanya, apareixien en els mapes polítics i en les informacions dels diaris. Tinc a les mans una revista del 1886, amb informació de diferents països i em fixo en una que diu “España” i, a sota, tot un reportatge sobre... Cuba, com la cosa més normal del món. Cansats de demanar autonomia, els països americans van adonar-se que aquesta era una via morta i van tirar pel dret. Llavors, en el darrer moment, Espanya va començar a plantejar-se la concessió d’una certa autonomia, però ja havien fet tard. A Amèrica ja ningú no estava disposat a perdre més temps, energies i recursos en una causa impossible, de manera que s’inicià tot un procés d’alliberament nacional a bona part del continent. I l’un rere l’altre, tots els països que, fins aquell moment, eren Espanya, van deixar de ser-ho per la voluntat, la decisió i la lluita dels seus ciutadans. D’aleshores ençà, la història d’Espanya no és altra cosa que una successió inacabada de declaracions unilaterals d’independència, l’únic argument que allà semblen entendre.

No vull comparar la situació llatinoamericana amb la catalana d’avui, perquè es tracta de circumstàncies, realitats i contextos molt distints, però amb un element comú, això sí: la impossibilitat d’Espanya d’atendre la diversitat des de paràmetres civilitzats. Tota la història política de Catalunya, del mateix segle XIX ençà, no és altra cosa que la ingènua, incomprensible i permanent voluntat dels sectors dirigents del país per a garantir-se un lloc sota el sol d’Espanya, procurant influir en les decisions socioeconòmiques de la seva política i, de vegades, fins i tot intentant arreglar Espanya. Doncs bé, Espanya ja n’està d’arreglada i no vol canviar, no vol ser de cap altra manera de com ara és. A Espanya no hi ha lloc per a nosaltres, si volem restar-hi tal com som i no pas com una altra cosa. Espanya continua sent una llengua, una cultura, una nació, una bandera, una selecció i una religió. I res més, mani la dreta, mani l’esquerra.

Sempre he pensat que el veritable canvi de règim que es produí l’abril de 1931, amb el pas de la monarquia a la república, va ser la darrera oportunitat de convertir Espanya en una altra cosa. Però no. Espanya no volia ser una altra cosa, perquè ni la república llavors, ni la monarquia abans i després, mai no han tingut al cap la idea de convertir-se en un estat plurinacional, on la diversitats de llengües, cultures i pobles pogués expressar-s’hi amb igualtat de drets i deures. Un cop i un altre, però, hem anat insistint-hi, en intentar una missió impossible: pluralitzar Espanya. I és impossible perquè no és ni vol ser plural, sinó singular, amb una singularitat que deixa fora milions de persones. Alguns catalans van adonar-se el 1931, el 1936 i el 1939 que no hi havia res a fer. D’altres van fer-ho el 1978 amb la constitució i l’any següent amb l’estatut. El 2005, fins i tot aquells que ja sabíem que era una via inútil, vam fer que Catalunya ho intentés de nou, pas indispensable perquè molta gent obrís els ulls d’una vegada, com així va ser. Sense aquell pas, llavors tan criticat per incomprès, ara no seríem on som. La vexació del congrés de diputats al Parlament de Catalunya, escapçant amb fatxenderia de barri allò que aquest havia aprovat, va ser la primera part d’una llarga humiliació culminada amb la retallada del Tribunal Constitucional, modificant un text que el poble català havia aprovat en referèndum.

L’escena de fa tan sols unes hores, al Congrés de Diputats, constitueix el darrer episodi de la voluntat catalana de fer les coses d’acord amb les regles de joc dels altres. Segurament que, com va passar amb la sentència del Constitucional, no seran pocs els catalans que, ara mateix, ja hauran fet també el pas cap a la dignitat nacional que significa la independència, com a expressió d’un poble que vol i necessita viure lliure i en pau. És cert, doncs, que hi ha encara gent que necessitava veure amb els seus ulls la rebregada parlamentària dels representants del nostre poble a Madrid. Sé de què parlo, perquè jo mateix, amb Artur Mas i Manuela de Madre, vaig anar-hi a defensar l’Estatut el 2 de novembre de 2006 i vaig veure-hi i patir el pa que s’hi dóna. Vaig dir-los llavors que, si modificaven l’Estatut, fossin conscients que tancant aquella porta ja només ens en quedava una d’oberta. Sempre ho hem sabut, però la història demostra que ens hem entestat a fer veure que no ens n’adonàvem. Ja el 1893, el poeta mallorquí Joan Alcover abandonà el seu escó al congrés de diputats i recordà, més endavant, que “aviat vaig entendre que no hi havia res a fer”. Idò, això. No piquem més en ferro fred, no perdem més el temps en una idea impossible d’Espanya i anem per feina. Anem a les urnes i votem, votem, votem per la nostra llibertat. Ara és l’hora de la veritat i hem de ser valents, nosaltres el poble, i els nostres representants polítics. Catalunya no pot tornar a perdre. Mai més.