Totes les obres culminades, totes les fites aconseguides, tenen parts ben poc atractives que a la vegada són imprescindibles. Sense elles, el resultat final no hauria estat possible: la famosa part de l’iceberg que queda sota l’aigua. Darrere d’aquell cos fibrat o musculós hi ha moltes hores de tedioses rutines de gimnàs. Abans d’aquella harmoniosa cançó de guitarra, hi ha molts dies de practicar acords que no sonen a res.  Aquella dansa àgil i fluida, seria impossible sense gastar els parquets amb els assajos previs.

Tanmateix, detecto un cert menyspreu cap a aquest plantejament per part d’alguns independentistes. Se’ns diu que això són no cal, que són bestieses i que cal tirar pel dret. Hom diria que s’ha generat una espècie d’addicció a l’èpica, al momentum. Personalment, no podent discrepar més amb aquest argumentari, crec que per aconseguir un Estat Català encara tenim al davant una sèrie de tasques i de reptes per assolir. Si això potser no era tan evident abans, es va fer patent durant l’octubre del 2017 de forma dolorosa.

Així, la part del trajecte que ens queda per fer no és –només- un gloriós camí del guerrer. No són tasques èpiques, no són combats finals, no és arriar banderes ni declarar independències, encara que tot això també calgui arribat el moment. Són tasques d’una altra mena: feina de pica pedra.

Sovint, aquesta feina de picar pedra la relacionem exclusivament amb el famós eixamplament de la base. Aquesta és, efectivament, una de les tasques més importants i tedioses que ens resten: aconseguir sumar més gent que el 2017. Ara bé, sovint el fet d’ampliar el nombre d’independentistes se centra erròniament en l’acció de votar, quan això va molt més enllà. Es tracta també que més gent se’ns sumi a les mobilitzacions, que els polígons industrials no ens fallin quan calgui fer vaga, i que tinguem més capacitat d’impacte econòmic, per citar alguns exemples.

Com que no som ingenus i sabem que sempre hi haurà gent que serà contrària a la independència, i que els percentatges del 80% del sí entren en el terreny de la utopia (i de l’excusa per a no fer res), és igualment important una altra tasca: que hi hagi menys gent en contra o, si més no, que la gent que hi està en contra estigui menys determinada i sigui menys furibundament unionista. Això és bàsicament una tasca de combatre la por i la desinformació.

Un altre element interessant és enfortir la nostra capacitat de comunicació. Calen més i millors mitjans de comunicació, i maneres més efectives, per impedir que Susana Griso i El Periódico segueixin difonent amb facilitat la seva campanya de la por. L’espai comunicatiu català ha de ser més gran, ha de treballar seriosament les noves tecnologies i arribar més lluny. Ajudem-lo.

Cal també aprofundir en un altre tipus d’independentisme: el del consum. Necessitem reduir la nostra dependència de les empreses de l’IBEX. Sé que demanar una targeta SIM a Parlem Telecom o comprar els brics de llet al Bonpreu no és tan estimulant com les barricades d’Urquinaona, però cal fer-ho. Estàs llegint aquest article des d’un mòbil de contracte de certa empresa internacional de telefonia d’origen madrileny? La teva assegurança es va traslladar un bon dia de l’octubre del 2017 al Paseo de la Castellana? Vaja.

I, paral·lelament a tot això, tenim un país i una llengua que són vius, que tenen febleses i necessitats que requereixen atenció ara mateix; no demà, no quan siguem independents: ara. És deure de l’independentisme, també, ser una força de govern seriosa i eficaç que, tot i les migrades competències que té, les espremi al màxim en la construcció del país, del benestar de la gent i de la llengua catalana.

Arribat el moment de l’acció i de l’èpica, que vindrà i és imprescindible, bona part de l’èxit i el fracàs dependrà de la pedra que s’hagi picat abans. Tots aquests elements esmentats haurien de ser objectius a assolir tant per a pragmàtics com unilateralistes, si és que aquesta distinció realment existeix més enllà de la retòrica partidista.