Nicolás Satorius ha publicat, no fa gaire, un article a InfoLibre.es titulat "Cuanto mejor, peor, o los daños colaterales". És un article ben interessant, entre altres coses, perquè es fa la pregunta que ens fem molts de nosaltres, aquesta: Per què, havent-se fet tot el que s’ha fet en tots els nivells i estant Espanya avui millor que quan va començar la legislatura, la percepció és que el PSOE perdrà les generals?

És possible que alguns dels populistes i/o independentistes de segona residència que aquest cap de setmana han fet congrés, obrin ampolles de cava si, finalment, a la Moncloa arriben el PP i Vox. Això és així perquè alimenten la creença que com pitjor vagi Espanya, més a prop tindrem la independència. Que Déu nostre Senyor els conservi el senderi! De fet, els seus líders, per convèncer els que ho dubten, ja els diuen que, pel que fa a Catalunya, no hi ha diferències entre els d’esquerres i els de dretes. I això és rotundament fals. I no és una opinió: són fets i la història. Una altra cosa és reduir-ho tot a l’autodeterminació. Aleshores, entre l’esquerra i la dreta espanyola, com passa gairebé en la totalitat dels altres països i tenint sempre en compte les especificitats històriques de cada estat i de cada cas, doncs, molt poques diferències hi ha.

Amb tot, no sé, de veritat, si el PSOE hagués actuat de la mateixa manera que ho va fer el PP l’1 d’octubre. I no em refereixo a l’autorització del referèndum, que no l’hagués permès, sinó a la salvatjada que van cometre els “piolins”. Però bé, ja se sap que els seguidors de  les desobediències o “confrontacions intel·ligents” de segona residència no perceben la realitat com és, sinó com voldrien que fos. Farien bé d’aprendre de Llucià de Samòsata que, d’entrada, ja et diu: “... Car, en el meu llibre, solament hi ha una veritat: la confessió de la meva mentida”. D’aquesta manera ja sabríem que el que llegiríem seria ficció. Però això no ho faran mai, perquè la seva ficció no és literatura, sinó modus vivendi.

Tornem a Sartorius, perquè el que diu el veterà excomunista i avui socialista és tan veritat que no cal insistir-hi. I és molt difícil de canviar-ho. Molt. La qüestió és que un personatge que només fa que dir bestieses pot arribar a ser el pròxim president del govern espanyol. Aquesta és la desgràcia.

La inflació tan alta que patim, si no s’aconsegueix disminuir, l’ajudarà, evidentment; però també l’ajuda i molt tota la colla de mitjans de comunicació de la dreta que saben construir un relat amb molt més impacte que els altres.

Només pensar en el desastre comunicatiu de la pandèmia per part de la Moncloa ja em ve calfred. I així gairebé en tot. I ara, a més, per si no n’hi hagués prou, Sánchez tindrà una de les seves vicepresidentes passejant-se per Espanya en el marc de què han anomenat amb fatxenderia “proceso de escucha”.

No ho sé, però, de moment, per als que ens estimem més un govern d’esquerres a Madrid que un de dretes, pinten bastos. Les eleccions andaluses ens ho acabaran de confirmar. Si el PSOE assoleix menys de 33 escons, s’encendran totes les alarmes.