La qüestió és la següent. Mou s’inventa un món que no existeix, en el qual el Barça no guanya pas perquè sigui millor sinó perquè els àrbitres així ho volen. Per ell, no hi ha més realitat que aquesta. Com que ho propaga, altra gent s’hi posa a viure, en el planeta Mou: em diuen que l’endemà, un periodista –o similar- va dir que hi ha un àrbitre que viu molt bé a la Manga del Mar Menor (que ja és tenir poca imaginació!) gràcies a la contribució del Barça. Dir això deu vorejar el delicte, però no hi fa res. Altres periodistes han manipulat fotografies per tapar un fora de joc o una entrada brutal a la cama del jugador contrari. Aquest Pepe, no cal dir-ho, és un figura.
D’acord, el futbol i la racionalitat no sempre van juntes. Però quan el desvergonyit de Mou s’inventa el seu planeta i pretén que això sigui la realitat, com si el món sencer renunciés a mirar i pensar, està avalat per un estat d’opinió que, en efecte, creu que el món ni mira ni pensa. Aquest sistema planetari s’aguanta per això. I va més enllà del futbol. És una plaga que incideix sobre la ciutat de Madrid i que afecta els ciutadans en diferent mesura, segons estiguin més o menys aprop del pes simbòlic de les coses.
Per entendre’ns: afecta molt més el futbol i la política que altres àmbits més quotidians. El planeta fictici a vegades es confon amb una manera de veure Espanya. O el final d'ETA. O les eleccions municipals al País Basc. O, per canviar de tercio, els problemes de finançament de Catalunya. I quan diem finançament diem també inversions productives, o inversions a seques. Hi ha una realitat que Madrid no veu ni entén. “L’efecte Mourinho” s’aplica també al regiment d’Espanya, i és en aquesta distorsió perversa de la realitat que ens ofeguem els catalans.
La solució? La que ensenya el Pep. Marcar-los gols. I no estaria gens malament que comencés el PSC. Al Congrés, senyor Nadal, al Congrés; que això del Senat ja sabem que és de fireta.