Dimecres passat, una ciutat mitjana. És l’Aula Universitària de Gent Gran, uns dos-cents jubilats dels dos sexes, amb curiositat i empenta per empassar-se cada setmana una conferència que els dóna cultura i nord. Els parlo de les constants del catalanisme al llarg de la història, que avui són com una maledicció, i m’aturo a assenyalar-ne dues: la necessitat de modernitzar Espanya (i després Espanya es modernitza contra Catalunya) i la creença que Espanya pot canviar, que en cada etapa històrica és nova i amable i generosa, creença que la realitat s’encarrega de desmentir. Parlem, al final, de la independència com a nova centralitat del catalanisme, un catalanisme més estret perquè és més exigent. Els pregunto: ¿algú d’aquí votaria que no en un referèndum? Riuen. No s’aixeca cap mà.

El país és això. Un cert país, és clar que sí. El país central, català de consciència nacional. El país que, davant l’espectacle afrós de com es deconstrueix l’autonomia com si fos un joc de palets xinesos, que a cada gest se’n treu un fins que no en queda cap, vol que el govern es planti. Es parla arreu d’un pacte catalanista de concentració. Però, qui amb qui?

El PSC està fora de joc. Aquest país que he descrit, el PSC no el veu com a votant seu. I el partit, que sempre havia militat en aquell catalanisme estatutari que avui no va enlloc, està presoner de la lògica del PSOE. Cal criticar les retallades, com si Artur Mas les fes per gust. El PSC juga en el marc de fer front al govern de Rajoy –erràtic, cruel, prepotent, inconsistent- a major glòria del senyor Rubalcaba. No li interessa, al PSC, ni el gir sobiranista ni el pacte fiscal. Aquestes coses li fan nosa, perquè l’obligarien a trencar amb el PSOE. I per això diu que són bla-bla-bla.

Bla-bla-bla? Artur Mas sap que no té cap altra opció que plantar-se. Fins a on arribi aquest plantar-se, ja ho veurem. Els jubilats de l’aula, aquesta sensata classe passiva que n’ha vist de tots colors, volen anar a sac, fins al final. El país és això.