A primers de març va presentar-se el manifest “Per un referèndum tan sí com no”, que defensa la realització d'una consulta d'autodeterminació encara que aquesta no tingui el consentiment de l'Estat espanyol. El document es posiciona en contra de les anomenades “eleccions plebiscitàries” per considerar-les un instrument inadequat, inefectiu i poc democràtic. Signat d'inici per una vuitantena de persones de diversos àmbits socials, culturals i polítics, en pocs dies ha rebut més de 2.200 signatures. Tanmateix, ha tingut poc ressò mediàtic, i hi ha qui l'ha rebut amb recel i una mica de nervis. El motiu? És el primer cop que des del sobiranisme es formula obertament una crítica frontal a l'estratègia de les “eleccions plebiscitàries” com a substitutiu de la consulta. I això, ara com ara, vol dir criticar el pla de CiU i el president Mas. Veiem-ho.

Aquest seria un hipotètic full de ruta per als propers mesos: abans de l'estiu, el Congrés denegarà a la Generalitat la competència per realitzar referèndums. Si això passa, tal i com consta en els documents del Consell Assessor per la Transició Nacional, el Parlament català hauria d'aprovar una Llei de consultes pròpia que facultés al Govern per convocar-les sense permís de l'Estat. Això passaria a tot estirar el proper setembre. Simultàniament o pocs minuts després, el president signaria el decret de convocatòria de la consulta. Mas compliria així la seva promesa (“signaré el decret”, ha dit en diveses ocasions) i tècnicament ho faria sense saltar-se la llei. Si l'Estat, com tot sembla indicar que passarà, recorre al Tribunal Constitucional i aquest suspèn la consulta, s'obren dos escenaris: fer-la igualment (desobeint la llei espanyola en considerar-la antidemocràtica) o aturar-la i convocar allò que en els cercles d'opinió afins al president han batejat com a “eleccions plebiscitàries” (és a dir, uns comicis autonòmics el resultat dels quals hauria de ser interpretat com a substitutiu del referèndum).

Arribats a aquest escenari, cal fer constar que ningú no pot saber què farà el president. Les seves declaracions han estat sovint contradictòries, i si hi afegim que ni a CDC –ni molt menys a Unió– hi ha consens sobre el tema, i que Mas és un polític amb certa capacitat per a sorprendre, ens guardarem ben bé prou de fer profecies lapidàries. Tanmateix, els spin doctors del sobiranisme liberal fa mesos que ho tenen clar: no a la consulta desobedient, i plebiscitàries tan sí com no. A partir d'aquí, però, hi ha diversitat de criteris. Hi ha qui creu que el president hauria de convocar eleccions d'immediat: si la llei s'aprovés després de la Diada i fos suspesa al cap de poc, Mas podria dissoldre el Parlament a finals de setembre o a tot estirar a principis d'octubre, amb la qual cosa els comicis es podrien realitzar el mateix mes de novembre o principis de desembre de 2014. Altres veus són del parer que les plebiscitàries s'haurien de convocar amb més tranquil·litat el 2015 o, si no és possible per raons de calendari (hi ha municipals el maig i espanyoles el novembre), tirant cap a 2016. És el que podríem definir com l'estratègia del “tenim pressa, sempre i quan el context econòmic i polític no recomani una pròrroga”. Aquesta dilació, però, requeriria l'aval d'ERC, l'ANC i Òmnium. Tot pot passar, i segur que part de la claca presidencial i “els moderats” faran campanya en aquesta línia. Però ara com ara sembla poc probable que se'n surtin.

També hi ha diversitat d'opinions sobre què passarà durant i després de les “plebiscitàries”. El sector del “morro fort” s'ho creu del tot i aposta per una candidatura unitària CiU-ERC amb un únic punt al programa, si pot ser en majúscules, negreta i subratllat: “independència”. Els pragmàtics, en canvi, prefereixen escenaris més oberts que no hipotequin el futur: llistes separades i programes menys explícits. Tanmateix, semblaria clar que en un escenari plebiscitari en què les forces sobiranistes guanyessin per majoria absoluta, tard o d'hora el Parlament hauria d'aprovar una declaració unilateral d'independència (DUI). I a partir d'aquí sí que entrem en terreny desconegut. Podríem fer-nos moltes preguntes, però bàsicament en formularem una: si CiU no ha estat capaç de forçar la màquina per fer un referèndum que amb una interpretació laxa de la Constitució seria legal...  Serà capaç de saltar-se la llei sense contemplacions per realitzar una DUI?

El moviment sobiranista ha posat el referèndum–i no la DUI o les plebiscitàries– com a punt central de l'agenda política. Mas i el seu entorn saben que desmarcant-se del referèndum es desmarquen també de la majoria social, i per això no plantegen encara obertament el seu full de ruta. Tanmateix, a CiU són conscients que ara com ara l'Estat no ha ensenyat ni les urpes, i que forçar el referèndum implica obrir del tot el conflicte sense possibilitat de fer marxa enrere. Les plebiscitàries sempre tindran d'entrada una recepció més laxa per part de Rajoy, i fet i fet, potser no serà Mas qui n'haurà de gestionar el resultat. Tanmateix, al president se li hauria de reclamar cert grau de claredat, nitidesa i concreció. Si al final aquest Govern no opta per la ruptura democràtica i tot plegat acaba en una nova fugida endavant, més val que ho tinguem clar ja ara per evitar corredisses, sorpreses i decepcions. No fos cas que la Transició nacional del 2014 acabi amb un desencant com el de la Transició espanyola de 1978.