La crisi ferroviària té una virtut. Assistim en viu i en directe a un curs gratuït, incloent-hi classes teòriques i pràctiques, del que vol dir Estat i del que vol dir país. És una lliçó d’economia i de responsabilitat pública, de (in)competència i de civisme.
Vivim en directe el resultat ben previsible de decisions preses fa 30 o més anys. Patim l’efecte conjunt de visions prepotents des de l’Estat i de silencis culpables des de Catalunya. Ens adonem, en resum, de quina és la consideració que l’administració central (Govern i empreses públiques) té per Catalunya des de fa dècades.
Per acció i per omissió, la lliçó és clara i contundent: no tenim trens, no tenim Estat i estem a punt de quedar-nos sense país. Millor dit, no tenim trens perquè no tenim un estat que ens en consideri part amb tots els drets i deures inherents al concepte. I ens quedem sense país perquè no hem sabut respondre quan tocava ni actuar quan hauríem pogut fer-ho.
Ara hem arribat, sembla, al límit del que es pot considerar admissible en un episodi de meteorologia extrema. S’entén la reacció natural d’indignació i escàndol, acompanyada de la demanda de resposta immediata i solució definitiva. S’entén també, però menys, la típica reacció de partits i institucions exigint dimissions a tort i a dret.
Em sembla que les úniques dimissions que tindrien sentit serien les dels senyors Aznar, Zapatero i Rajoy. És a dir, les dels que van optar per un determinat concepte de país, i les dels que no en van revisar les estratègies, sinó que les van confirmar.
La seqüència de decisions i conseqüències és clara: als anys 90, s’adopta l’estratègia de l’AVE radial. Per tant, es compromet la inversió corresponent, limitant la destinada a altres xarxes ferroviàries, salvant les de les Rodalies de Madrid, és clar. Això comporta que el pressupost de manteniment de xarxes es concentra en l’alta exigència de les línies AVE. Conclusió: es confirma el model Madrid contra i sense les diverses Espanyes.
I, mentre això passa, Catalunya peca per omissió en l’àmbit de les xarxes pròpies i paga un triple preu: (1) no s’executen ni remotament els plans d’inversió acordats amb els successius governs espanyols, (2) el manteniment de la xarxa de rodalies queda reduït a mínims irrisoris i (3) en el període post-Octubre del 2017 les xarxes catalanes reben el càstig “merescut” a la nostra “irracional” cerca de llibertat.
Avui, l’Estat ens ofereix un espectacle amb tres magnífics personatges que el representen per torns: RENFE, amb els trens de les diferents operadores (Rodalies, regionals, AVE…). ADIF, amb les vies, el centre de control, els despreniments, els enginyers… I Semaf, el sindicat corporatiu amb la legítima exigència de seguretat, amb la gens legítima oposició a l’operadora catalana, les vagues… I els boicots? És una combinació implacable i guanyadora, davant la qual l’actual Govern de Catalunya lamenta, s’excusa i es resigna a la derrota.
“El País en marxa”. Podem acompanyar el Govern plorant o “protestant enèrgicament”, o bé podem actuar com a país conscient de la capacitat pròpia per generar els canvis pertinents. Deixem que l’Estat i els seus simpàtics actors facin la gesticulació habitual, es comprometin un cop més (ara que sembla que estan invertint) i, mentre ells van fent, nosaltres posem el país en marxa. Ja que no som ni tenim estat, actuem com hauria d’actuar l’Estat.
D’entrada, recuperem el contingut original, no la versió adulterada, de l’acord d’investidura sobre el traspàs integral de recursos i competències ferroviàries. Al mateix temps, preparem-nos a fons per tenir clar el què i el com de la responsabilitat, complexa i ambiciosa, que volem assolir.
Per tant, fem-ho bé per una vegada: que el president de la Generalitat, en lloc de deixar-ho en mans partidàries, convoqui a la intel·ligència del país —en tenim de sobres— per treballar immediatament en l’assoliment de tres objectius complementaris: primer, conèixer amb la deguda profunditat els canvis profunds de les últimes dècades en el motlle territorial i econòmic del país. Immediatament, determinar quina haurà de ser la matriu general de les infraestructures (ferroviàries, viàries, portuàries, aèries) en temps de canvi climàtic i demogràfic. I per fi, confegir la programació tècnica i econòmica que en garanteixi la viabilitat, tot definint les prioritats, les urgències i les fites temporals, incloent-hi el finançament suficient.
La millor opció serà, penso, la constitució d’un grup específic de dones i homes de màxima qualificació, diversitat professional i acadèmica, solvència i independència política. La societat civil catalana està del tot acreditada per aportar les persones més adients i amb l’expertesa requerida. Universitats, IEC, col·legis professionals i centres de recerca en són l’origen natural. Un grup tan reduït com sigui possible, però amb la deguda pluralitat: geògrafs, urbanistes, enginyers, geòlegs, economistes…
És un projecte que podem anomenar “País en marxa” o similar, emparat pel Parlament de Catalunya, dotat des del Govern amb el suport tècnic i econòmic adequat i amb un termini fixat per presentar les pertinents conclusions i propostes executives. Potser trigarem a ser Estat, però no tenim per què renunciar a ser país. Ens hi posem?