Catalunya encadena 32 mesos amb pluges mínimes, un dèficit de precipitacions que ha fet descendir les reserves d'aigua als embassaments de les conques internes fins al 26% de la seva capacitat. El pantà de Sau és l'estampa de tanta aridesa en el paisatge, imatge aparcada momentàniament en una Setmana Santa de sol i platja. L'horitzó immediat no és esperançador: es divisen restriccions si no plou d'aquí a l'estiu mentre Pere Aragonès ja oficialitza al Palau de la Generalitat que la sequera és el "primer problema" de Catalunya.

Gestors de la cosa pública i ciutadans de peu s'encomanen a les pluges amb la neguitosa necessitat que va exhibir l'exconseller Francesc Baltasar el 2008, quan va aparcar els principis ecosocialistes per demanar el favor de la Moreneta mentre es contractaven vaixells carregats d'aigua i el debat se centrava en la capacitat de les dessalinitzadores. Certament, l'escenari més urgent és de preocupació, però caldria evitar una mirada sobre la sequera com un fenomen d'excepcionalitat local deslligat del context d'emergència climàtica.

Escrivia encertadament Jordi Mir, columnista de Nació i també d’El País, que la sequera que vivim "no es resoldrà amb pluja". Una manera brillant de relatar que la nostra realitat és una peça d'un problema més gran, la petjada del canvi climàtic, que ja és aquí. Una veritat que es constata quan llegim que els oceans baten rècords de temperatura -21,1 graus per primer cop després de quatre dècades de registres- o que el segle es pot tancar amb un increment global al planeta superior als 2 graus si es manté l'actual ritme d’emissions.

L'"esforç d'adaptació a la nova realitat climàtica" que aquest dimarts verbalitzava Aragonès passa, doncs, per l'actuació decidida sense demores. I, per avançar amb coherència, caldria acompanyar les asseveracions de gravetat amb fets conscients, ara i en el futur. L'horitzó de neutralitat climàtica no s'assolirà si es permet la presència del cotxe a la ciutat, i casa ben poc amb l'ampliació de l'aeroport del Prat. De la mateixa manera que la sequera que ara ens ocupa fa de la candidatura fallida dels Jocs Olímpics d'Hivern un projecte amb un deix extemporani.

Pensant en l'estiu que ens espera costa d'entendre el curterminisme electoral exhibit en l’última cimera de l’aigua. En surten malparats el conjunt dels partits i també el Govern, incapaços tots -amb una gradació diferent de responsabilitat- de trobar l'entesa necessària per projectar mesures ambicioses. Que la discussió es reduís a les sancions i el seu ajornament, per després permetre omplir piscines comunitàries, indica la ineficàcia de la trobada. Un exemple més de debats que no ataquen el fons perquè es queden volgudament a la superfície, condicionats pel càlcul electoral, sempre més urgent. Que plogui… i don’t look up.